dimarts, 27 de gener de 2009

A peu


Diumenge va ser un dia de celebració: per primer cop, després de molts mesos, en Pepito va deixar la cadira de rodes i va venir a casa a peu, això sí, amb dues crosses. De fet, el trajecte és molt curt, només cal travessar el carrer, però la fita és important, perquè ja deu fer tres o quatre anys que el procés ha estat contrari: moltes dificultats per caminar, moltes limitacions. Primer el bastó, després les crosses, els caminadors, la cadira de rodes i fins i tot el llit durant un parell de mesos. Vam passar una llarga temporada d'entrades i sortides d'hospitals, de consultes, transfusions i medicació en grans quantitats sense que hi hagués un diagnòstic clar. Nosaltres ens preguntàvem si realment era convenient marejar-lo tant en un procés que ens semblava irreversible.

Quan vam comprar la cadira de rodes -amb motor- vaig pensar que li costaria aprendre'n. Però certament els esforços han valgut la pena: en Pepito està amb el cap molt clar, força content, amb ganes de xerrar, de llegir, de mirar la tele (amb la novetat del TDT incorporada). Li agrada "lluir" la seva capacitat conductora amb la cadira (ja m'agradaria veure els del Dakar anant en cadira de rodes pels carrers del centre de Viladecans, això sí que és una gimkana difícil i de risc!) i em penso que espera amb il·lusió el moment d'aparèixer a missa amb crosses, per deixar "épatés" els feligresos. De fet, suposo que en segons quins ambients les competicions són sobre qui té el cotxe o la moto més modern i més car... La "quinta" del Pepito llueix cadira de rodes. Però no hi ha res com no necessitar-la... I la competència és dura. Perquè hi ha la tia Lola i la tia Maria. La Lola es va desmaiar a missa no fa gaire, però als seus més de noranta anys, si fa bo, hi continua anant sola i ben decidida. Com deia l'Antoñita, una altra octogenària de la parròquia, per convèncer en Jordi que anés a missa (i ho va aconseguir) la parròquia és també un lloc de trobada i de relació amb els amics. Que per molts anys aquesta generació ens continuï transmetent aquest dinamisme!


Mercè