Ahir ens vam trobar, finalment, una trentena de persones per parlar de l'escola i la immigració. als locals de Càritas al barri de la Montserratina. Val a dir que, llevat de tres voluntàries de Càritas, la resta realment eren immigrants, majoritàriament provinents del Marroc. També hi havia gent de República Dominicana, Hondures, Equador, Bolívia i Romania. I a més es tractava de persones d'edats i de situacions molt diverses: dones que volien estudiar (de fet, aprendre les nostres llengües), jovenetes amb vel disposades a continuar després de l'ESO, una parella a punt de tramitar la reagrupació dels seus fills i uns quants homes marroquins acompanyant les seves parelles (fet insòlit, si més no a les nostres activitats)...
La Maria, una mestra (actualment inspectora d'Ensenyament) i voluntària de Càritas es va encarregar d'explicar fil per randa com funciona una escola i de donar resposta a totes les qüestions que es van plantejar, d'una manera força participativa. Un cert caos en algun moment, però crec que va anar bé. Potser en destacaria l'assistència i la participació, tot i que l'hora (les 7 del vespre) no semblaria la més adequada. La convocatòria s'havia fet a través d'un fulletó enviat a les 200 persones que durant els anys 2007 i 2008 havien vingut a demanar-nos feina, una carta a les escoles, i una crida en directe al grup de dones marroquines que fan alfabetització a Càritas.
De fet, la Maria ens comentava que de vegades és difícil mantenir aquest tipus de contacte a les escoles, perquè els pares i mares no participen gaire de la dinàmica escolar. Bé, el resultat de tot plegat ens anima a continuar treballant-hi. Si mantenim una certa capacitat de convocatòria i podem contribuir a facilitar relacions amb la xarxa de les institucions, tot això que tindrem. I si es crea un espai on poder parlar les coses amb una certa confiança, també.
Per cert, va quedar clar ahir que, malgrat totes les declaracions polítiques dels partits sobre la necessitat de la integració dels immigrants, les escoles d'adults i el servei local de català estan col·lapsats i a més a més no són prou flexibles, des del meu punt de vista, per donar resposta a les necessitats d'una gent que té responsabilitats familiars i feines amb horaris molt inestables. També farien falta més accions com la de Càritas, d'acollida, de "pont" amb els serveis públics. Un lloc on, per exemple, les dones es poguessin situar una mica abans de sortir de casa a escoles on també hi ha homes...
En fi, molta feina per fer. Però anem avançant amb petites passes.
La Maria, una mestra (actualment inspectora d'Ensenyament) i voluntària de Càritas es va encarregar d'explicar fil per randa com funciona una escola i de donar resposta a totes les qüestions que es van plantejar, d'una manera força participativa. Un cert caos en algun moment, però crec que va anar bé. Potser en destacaria l'assistència i la participació, tot i que l'hora (les 7 del vespre) no semblaria la més adequada. La convocatòria s'havia fet a través d'un fulletó enviat a les 200 persones que durant els anys 2007 i 2008 havien vingut a demanar-nos feina, una carta a les escoles, i una crida en directe al grup de dones marroquines que fan alfabetització a Càritas.
De fet, la Maria ens comentava que de vegades és difícil mantenir aquest tipus de contacte a les escoles, perquè els pares i mares no participen gaire de la dinàmica escolar. Bé, el resultat de tot plegat ens anima a continuar treballant-hi. Si mantenim una certa capacitat de convocatòria i podem contribuir a facilitar relacions amb la xarxa de les institucions, tot això que tindrem. I si es crea un espai on poder parlar les coses amb una certa confiança, també.
Per cert, va quedar clar ahir que, malgrat totes les declaracions polítiques dels partits sobre la necessitat de la integració dels immigrants, les escoles d'adults i el servei local de català estan col·lapsats i a més a més no són prou flexibles, des del meu punt de vista, per donar resposta a les necessitats d'una gent que té responsabilitats familiars i feines amb horaris molt inestables. També farien falta més accions com la de Càritas, d'acollida, de "pont" amb els serveis públics. Un lloc on, per exemple, les dones es poguessin situar una mica abans de sortir de casa a escoles on també hi ha homes...
En fi, molta feina per fer. Però anem avançant amb petites passes.
Mercè Solé
Comentaris