dimecres, 28 de gener de 2009

Del compromís a la presència


Escric això quan acabo d'arribar a casa després d'una xerrada, magnífica, de Ramon Bufí, capellà de Roda de Ter i consiliari de la JOC i de l'ACO, sobre "l'espiritualitat militant". Un concepte una mica estrany, per als no habituats a l'argot eclesial i, encara, a l'argot dels moviments. I estic espessa i cansada. Escric per veure si aconsegueixo recuperar el que he viscut a la xerrada, com un flaix de coses importants que s'escapen al llenguatge i que em costen de retenir. Però no estic gens segura de saber-me expressar.
La Fina de Manlleu explicava com a través de la JOC i de la idea que l'important era comprometre's per fer un servei als altres, ha arribat a viure com l'important, de fet, és viure la presència de Déu en mig de la vida. Aquí hi juguen la revisió de vida, la pregària personal, l'estudi d'evangeli, alguns recessos particularment importants... I la vida continua sent un servei, però ho vius d'una altra manera. Coses, totes elles, que de vegades ens costa molt comunicar a la gent que ens envolta.
Jo l'escoltava i m'hi sentia molt identificada. Quan era més jove, per a mi el compromís era gairebé una obsessió. De petita a l'escola ens recordaven que calia anar a combregar els primers divendres de mes (o alguna cosa semblant, no me'n recordo gaire, perquè jo m'escaquejava sempre que podia). Et donaven un cartró amb nou cors petits i un de gran. A mesura que certificaves que "passaves per taquilla" et donaven un cor adhesiu. I al final de tot, un de gran. Se suposava que això tenia premi -no recordo quin- a la vida eterna. I a mi sempre m'havia semblat una cosa ridícula.
Als 25 anys, crec que d'una altra manera, inconscientment, jo venia a fer el mateix: si era delegada sindical, si compartia els diners, si feia tota una sèrie de coses que em semblaven rellevants, obtindria els galons de "militant cristiana". Com si Déu el pogués abastar amb la meva voluntat i amb el meu fer. Com si amb la meva acció compromesa el pogués comprometre a ell.
En part potser ha estat així... Tot el que he viscut m'ha anat re-velant trossets de Déu, i no tant pel que jo feia sinó perquè el buscava. Tant si la meva actuació era errònia com si no. De vegades he tingut la sensació que nosaltres ens encaparrem molt en les nostres opcions i decisions, però que a Déu ja li està bé fem el que fem, perquè s'ho mira des d'una altra perspectiva i ens estima sense filar prim.
Amb el temps, d'una manera irregular i potser desmanegada he anat veient que el que compta és Déu, una presència que a mi cada cop em fa emmudir més (és un dir, perquè, com veieu, amb això del blog no callo!). Vull dir que això de la pregària cada cop es va assemblant més a escoltar música que no pas a parlar o a llegir. Vull dir que compta més el ser que el fer. Vull dir que Déu hi és, encara que no sempre pugui sintonitzar bé l'emissora, o que no l'acabi d'entendre. I hi és d'una manera més aviat sorprenent. Jo me l'imagino una mica murri, i amb sentit de l'humor. Afectuós i provocador. Deixa fer.
És probable, deia en Ramon, que aquest nostre Déu particular sigui fruit de la nostra imaginació, de les nostres projeccions. Confiem que si més no en part sigui el Déu de debò, però cal comptar que de vegades hi posem més pa que formatge. Però jo em deixo portar i em sento feliç. I aquest Déu continua empenyent-me a continuar compromesa amb mil coses, que potser no serviran de gran cosa ni canviaran aquest món de mones ni a mi mateixa. El centre de tot plegat ja no hauria de ser jo i el meu compromís, sinó Jesucrist i les Benaurances.
Més embolicat d'explicar que de viure. Potser el manual d'instruccions no és prou clar. Potser estimar la gent, senzillament, no necessita regles ni grans compromisos i està a l'abast de tothom. Es fa un dia rere l'altre, en la quotidianitat i la rutina més absolutes.

Mercè Solé

3 comentaris:

Anna ha dit...

Gràcies Mercè!
Per explicar, més bé que no et penses, el que vas sentir a la xerrada! Per als qui no hi varem poder anar és una molt bona síntesi , passada per la vida. I gràcies per fer transparent una refelxió tan preciósa que, d'alguna manera, es filtra a través el que vas escrivint al Blog...
Déu és i això basta! I tu ets un bé de Déu!
Anna

montserratqp ha dit...

Els teus escrits, Mercè, em van molt bé i m´ajuden a estar més aprop (encara que només sigui amb el cor) dels moviments,de la militància...ara que físiccament n´estic allunyada. Gràcies

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies a vosaltres... A mi em va bé intentar posar paraules al que em passa pel cap, és una forma de pair les coses i si ho puc compartir, molt millor!
Mercè