Amistats asimètriques


L'altre dia, la Renfe, a més de regalar-me uns horaris estranyament ajustats, em va regalar un capítol d'un llibre de Francesc Torralba sobre l'amistat. Perquè "llegir ens fa lliures" (o un eslògan semblant). M'ha agradat el gest. I el contingut. L'he començat a llegir i m'ha fet pensar en les estranyes sintonies que es mouen al darrere de les amistats, sovint misterioses i gairebé capritxoses. I en la manera singular de relacionar-nos amb les persones.
És una de les coses que no vaig pensar mai fins que no vaig contrastar-ho amb la parella: la forma de viure la relació amb els amics és força diferent d'una persona a l'altra. Reconec que jo no cuido gaire les amistats, veig la gent molt de tant en tant. Penso sovint en la gent, però agafar el telèfon -o l'agenda- em costa força. Enviar-los un correu em resulta més fàcil.
Malgrat tot, tinc molta gent a qui considero amiga i per qui em sento estimada. En els moments difícils sempre he pogut comptar amb bons amics. Llegint el tastet de Torralba de la Renfe he pensat que potser és un sentiment superficial. No sé. Mai no hi he pensat gaire.
De fet, de vegades també hi ha hagut profunds desacords, o conflictes. I molt d'esforç per refer llaços per totes dues bandes, amb força èxit. He vist també com de vegades l'amistat és asimètrica: no sempre hi poses o n'esperes el mateix que l'altre. Tampoc no saps gaire per què amb determinada gent sembla que hi hagi una connexió que és fàcil, interna, espontània, encara que no coneguis gaire la gent, mentre que amb d'altres l'amistat és una cosa molt treballada que requereix moltes paraules o molts gestos. L'amistat és artesanal, vaja.
Hi pensava també aquests dies de Nadal, en què em vaig retrobar amb dues amigues de quan tenia setze anys. Una viu als Estats Units i ara fa classes en una petita Universitat. L'altra s'acaba de prejubilar i era professora nostra a l'Escola Oficial d'Idiomes. Una persona extraordinària, probablement la millor professora que mai he tingut, que a més va aconseguir fer-me agafar gust per escriure a força de fer-nos fer una redacció setmanal sobre qualsevol tema cada setmana durant quatre anys, i en alemany... Vaig tornar a ser alumna seva a la Universitat.
Ens veiem poc amb totes dues i no ens costa gens reprendre el fil. Són dues formiguetes molt treballadores i capaces d'anar molt a fons des d'una gran senzillesa personal. Els seus alumnes segur que troben unes classes preparades amb rigor i amb interès. Cap d'elles no ha mostrat mai cap interès per "pujar" ni per "lluir", o sigui que en cert sentit no han fet gaire carrera, però jo hi veig l'honestedat i l'autenticitat de la feina ben feta, just al contrari de la gent que pertany a aquesta famosa FSF (Fantasmes sense Fronteres), organització realment transversal amb molts adeptes, especialment en els camps polític i acadèmic.
Al costat d'elles dues em sento la dispersió i la superficialitat personificades. Vivim vides molt diferents i potser aparentment inconnexes, però l'amistat persisteix. I la meva admiració, també.

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
M'ha agradat molt això dels Fantasmes sense Fronteres. Deu ser allò "que, si els fantasmes voléssin, no es veuria el sol".
Em pregunto si també reben subvencions.
Bromes a part, mireu que n'és de complexe això de l'amistat.
Mercè Solé ha dit…
No es veuria, no. No només reben subvencions, viuen amb alts sous i alguns van passant d'administració pública en administració pública sense fer gran cosa. N'he conegut algun amb carnet de dos partits alhora, no fos cas. Hi ha subespècies diverses: qui assessora -també en l'empresa privada- sense tenir cap experiència, qui ve de bona família i ja surt ben situat, qui s'ha convertit en un personatge mediàtic...
O potser senzillament la meva enveja m'ho fa veure així!
Mercè
Mercè