dimarts, 9 de desembre de 2008

Ètica


Un company d’ICV em plantejava no fa gaire el buit que ell troba dins del partit al voltant d’una ètica de consens. Fem anàlisis de la situació actual, plantejaments de futur, propostes generals… però hi troba a faltar la solidesa d’un pòsit ètic sobre el qual construir. Em comentava que només trobava inquietuds ètiques en l’àmbit cristià i en l’àmbit filosòfic. L’ètica, em deia, “ha quedat en mans de la pseudoreligiositat ultraconservadora”.
La veritat és que fa dies que hi rumio i no sé gaire què dir.
En primer lloc perquè sóc una nul·litat per a la filosofia. Després perquè jo també trobo a faltar, no només una ètica, sinó també una ideologia clara i àmpliament consensuada. De fet, una de les propostes de l’assemblea em sembla que era elaborar un codi ètic d’actuació política. Això em sembla imprescindible i m’alegro molt que es formuli. Però crec que faria falta un pensament més ampli i alguna dinàmica que ajudés a la coherència entre allò que diem i allò que fem. En el món de la política hi ha una gran pressió (dels mitjans, de l’oposició, de les dificultats pròpies de govern…) que sol comportar posar-nos a la defensiva amb facilitat, actuar discretament perquè qualsevol cosa pot ser (mal) utilitzada en contra teu i això no ajuda gens a avançar. I el poder pot tenir efectes molt perversos.
De fet els cristians tenim com a punt de referència bàsic l’Evangeli, però després l’Església ha desenvolupat multituds de normes i criteris, que jo tampoc no sem sento obligada a seguir si no és en consciència. Perquè tampoc no crec gaire en "gurus", civils o religiosos, que ens marquin des de fora les línies d'actuació. Em sembla que sempre cal un treball personal.
De fet el que m’ajuda més és la revisió de vida. És a dir, el contrastar, en grup, amb altra gent, allò que visc amb allò que voldria viure segons l’Evangeli. I contrastar-ho per canviar-ho. Jo mateixa i allò que puc transformar en el meu entorn.
Correm el risc de fer-nos una ètica a la carta, però l’obediència cega no m’ha agradat mai, potser perquè a més dins de l’Església no me’n refio gaire de la gent que va marcant les regles del joc. Si més no, la revisió de vida m’ajuda a veure les coses en la seva complexitat. És que en el fons, es parteixi d’on es parteixi, els plantejaments ètics reclamen una postura d’honestedat personal imprescindible i córrer el risc d’equivocar-nos. Això sí, assumint-ne les conseqüències.
Perquè sovint els altres es pregunten què caram fem els cristians, amb tanta revisió de vida o tanta pregària, si després actuem com actuem. De vegades és perquè no hi ha una única resposta davant d'una situació, de vegades perquè no ens expliquem gaire, i, massa sovint, perquè anem a la nostra bola malgrat tot... Ai!
Mercè Solé