dijous, 4 de desembre de 2008

Bon veïnatge


La veritat és que sempre he tingut la sort de viure en àmbits parroquials que han estat bons espais de cohesió social: llocs no excloents, connectats més o menys amb els respectius barris, formadors de militants d’associacions veïnals i en alguns casos oberts durant la dictadura a partits i sindicats com a llocs clandestins de trobada. Va bé fer-ne memòria en un moment en què sembla que és més rendible a alguns sectors civils i eclesials tirar-se els plats pel cap mútuament que veure en quins aspectes es complementen o poden treballar plegats.
Darrerament he pogut observar algunes experiències curioses, i us prometo que ben reals, que, francament, m’encanten.
Parròquia a): és la primera vegada que hi poso els peus en una ciutat que no és la meva. Entrem als locals parroquials i escoltem una música sensual… “És el taller de dansa del ventre”, ens aclareix una feligresa. Se m’obren uns ulls com a plats. És que el Centre Cívic del barri és tancat temporalment per obres i la parròquia obre els locals al barri perquè les entitats puguin continuar amb les seves activitats.
Parròquia b): un grup de joves d’ERC demana els locals per fer-hi unes pancartes. Se’ls hi deixen. A les pancartes hi ha dibuixos contra la COPE, amb imatges força anticlericals en general. El vicari els fa broma: “¿Voleu dir que no hauríeu de posar en algun racó de la pancarta que s’ha fet en els locals d’una parròquia? Perquè l’Església no és només la COPE”. Els joves admeten matisacions en les seves crítiques fetes pel broc gros.
Parròquia c): els locals parroquials solen acollir els àpats de celebració dels casaments de les famílies marroquines, perquè ningú més no els el deixa a un preu raonable.
Parròquia d): el pica-pica de la Missa del Gall el posa l’Ajuntament i es fa als locals municipals en sortir de la celebració.
Bé. Cadascú a casa seva, però és una bona cosa visitar sovint la casa els altres i sentir-s’hi ben acollit.
Mercè Solé