Més o menys tots ens mirem amb una pena infinita els naufragis del Mediterrani. Reaccionem amb ràbia davant els abusos de Trump amb els sense papers dels Estats Units. Denunciem el feixisme desimbolt i sense complexos de Salvini i els seus equivalents. Plorarem amb llàgrimes sinceres les pel·lícules que d’aquí a pocs anys Hollywood ens oferirà sobre el tema. El cinema ens aproximarà a històries de persones, reals o fictícies, tant se val, i aleshores amb la perspectiva de la història compararem el que està passant avui amb els migrants, amb l’holocaust.
Mentrestant, però, demanem només amb la boca petita que això s’acabi. Aquest dolor immens dels migrants, però, està íntimament lligat a quatre fets que no s’aborden ni amb coratge ni amb decisió des de la política: l’emergència climàtica, que torna inhabitables indrets on viu molta gent i que està íntimament relacionada amb l’ús de l’energia i amb els nostres banals hàbits de consum; l’opac comerç d’armament, que facilita armes d’un potencial immens al millor postor; la resistència a l’acollida de les persones que han de marxar del lloc d’origen, que es manifesta en por a donar-los entrada i igualtat en drets i deures; l’abandonament del poder polític en mans de l’econòmic, que crea una gran desigualtat.
En les nostres societats democràtiques descobrim cruament que la majoria no estem gaire disposats ni a decréixer en el consum, ni a exigir transparència, ni a acollir les persones, ni a implicar-nos en la recerca del bé comú a través de la política. Per això no ho exigim amb la determinació que caldria i per això els nostres partits majoritaris sovint juguen a la puta i la ramoneta en el tema. No es tracta de ser políticament correctes, sinó d’establir prioritats solidàries i justes amb els nostres coetanis i les generacions que ens seguiran. Mirar cap a una altra banda no ens en fa menys responsables.
(Editorial del Punt de Trobada que acaba de sortir. M'hi sento tan identificada que és com si l'hagués escrit, he, he)
Comentaris