diumenge, 27 d’octubre de 2019

La crisi política a Catalunya: dels estralls de la recessió econòmica global a la construcció de sortides polítiques



Aquest article reflexiona entorn dels motius i els contextos de la crisi política que viu Catalunya en consonància amb el canvi d’època que travessa el món. No es proposa expressament abundar en les singularitats de caire nacionalista que concorren al país sinó només descriure-les per entendre com vehiculen causes de profund malestar d’origen més estructural. Les forces tel·lúriques que les impulsen tenen a veure amb l’evolució del saber humà i la gestió d’aquest des dels metabolismes socials i polítics en el capitalisme.   

Finalitzada la segona guerra mundial, Europa i Amèrica van viure 30 anys de progrés social i econòmic amb un gran desenvolupament industrial. L’estat espanyol s’hi va afegir entrats els cinquanta amb limitacions per l’autarquia i la dictadura. L’esperit del New Deal del president Roosevelt  per aixecar l’ànim i l’economia americana després de la gran depressió de 1929, es globalitzava amb els Acords de Bretton Woods (1944), que va ser una mena de pacte entre el capital econòmic i  el capital social per rellançar l’economia. Però a començament dels 70  es va desencadenar una ofensiva neoliberal (Margaret Thatcher i Ronald Reagan) per posar fi al principi de protecció social, aquell que havia construït l’Estat de Benestar gràcies al qual les societats d’Occident van viure un llarg període de creixement econòmic i de pau, encara que l’anomenessin “guerra freda”. Llavors, mentre s’anava esgotant la darrera fase del vell paradigma industrial del s. XX, i coincidint amb una crisi arrel del sobtat augment del preu del barril de petroli (1973), amb l’invent del  microprocessador de Intel començava a instal·lar-se el que ara anomenem el cicle tecnològic digital en un combat (schumpeterià) entre les velles i obsoletes industries i les innovacions en marxa. Recordo, com a nota personal, que en aquella època d’estudiant vaig comprar un llibre titulat 20 lecciones de electrónica digital. Simultàniament, el govern del PSOE havia ordenat el desmantellament de la indústria pesada enmig d’importants conflictes laborals.

L’etapa d’instal·lació d’un nou paradigma tecnològic ve dominada, segons els manuals d’història de l’economia, per les tensions del capital financer. S’iniciava un procés que conduiria a la globalització dels mercats financers gràcies a la xarxa telemàtica global i a la descapitalització política creixent dels Estats en favor de poders econòmics i lobbys financers. Al frenesí d’aquell moment d’agitació financera es contraposava una devaluació creixent de salaris i de condicions laborals, és a dir, una creixent precarització amb desregulació del mercat laboral i deslocalització de manufactures. Corrien els anys 90 del passat segle, i l’economia financera (de paper) es desacoblava cada cop més de l’economia productiva (la real) mentre inflava bombolles especulatives preparant l’inevitable escenari de col·lapse financer que arribaria el 2008.

Aquell procés de neoliberalització va enviar a molta gent a l’atur, va afeblit l’estat de benestar, va reduir el poder adquisitiu de les classes mitjanes i treballadores, i va augmentar considerablement la desigualtat. Cap a la primavera de 2011 la indignació (el moviment dels indignats)ocupava la plaça de Catalunya de Barcelona  en resposta a l’insostenible degradació del clima social a la vista dels estralls que ocasionà la crisi i la recessió econòmica. Les empreses feien fora milers de treballadors mentre els directius cobraven salaris d’escàndol. Gerents de bancs s’apujaven descaradament els sous mentre ordenaven desnonar famílies que no podien fer front a hipoteques i crèdits concedits frívolament. I la corrupció galopant del Partit Popular, al govern, feia envermellir. El carrer bullia, i els Mossos d’Esquadra carregaven contra la gent acampada a la plaça de Catalunya per ordre del president Artur Mas, que havia fet les grans retallades socials amb una Generalitat pràcticament en fallida tècnica. La prima de risc de l’Estat estava pels núvols i el ministre d’economia, Guindos, va decidir rescatar els bancs en fallida. Molts d’ells eren Caixes, entre elles Catalunya Caixa que s’havia apuntat alegrement a l’economia de casino atiada pels vents neoliberals de darrer terç de segle, col·locant als seus clients, analfabets financers, hipoteques a dojo i altres productes financers tòxics com les anomenades “preferents”. 

Va ser llavors, en comprovar l’envergadura de les protestes socials per les retallades –explica Enric juliana- quan el nacionalisme català tradicional va veure en risc la seva reconquerida hegemonia a la transició. Els estralls causats per la crisi econòmica havien aixecat un moviment (el 15M) que tenia raons i una força potencial sobrada per desplaçar del poder a tota bèstia vivent. El setge que més de 2.000 indignats van muntar a la Ciutadella, entorn del Parlament, el juny de 2011 va fer entrar en pànic al Govern. Jordi Turull, llavors diputat de CiU, va qualificar aquells actes protagonitzats per joves indignats de cop d’estat encobert. El Govern de Mas, que aquell dia va entrar en helicòpter a la Ciutadella, va demanar dures penes de presó pels indignats assaltants. Un any més tard CiU va votar a favor al Congreso de los Diputados l’iniciativa del llavors ministre Fernandez Díaz per endurir el codi penal als que se saltessin la llei i provoquessin desordre públic. Poc imaginava que se li acabaria girant en contra. Amb els ànims caldejats a Catalunya per la sentencia del TC contra l’Estatut, la direcció de Convergència Democràtica es va llençar sense embuts a la croada independentista, creient que d’aquella forma passarien d’estar al focus de les crítiques per les retallades, els excessos neoliberals i la corrupció política a ser vistos com l’ofensiva d’una mena de moviment de salvació nacional enfrontat a l’autoritarisme i el tarannà antidemocràtic de l’Estat espanyol.

Per aquesta i no cap altra raó, els nacionalistes catalans, en hores baixes enmig de l’escàndol de la família Pujol, preparaven una estratègia per canviar la percepció popular que identificava a Mas amb el problema per formar part de la solució mitjançant la cuirassa independentista contra un tirà extern que no era altra que Rajoy i l’Estat. Creixia la desafecció dels catalans envers l’Estat, però la llavor d’un trencament social vaticinat per Aznar “Se romperá antes Catalunya que España” acabaria germinant, no en un enfrontament generalitzat però si en l’afebliment de la convivència, i amb una desafecció també creixent de molts catalans envers el catalanisme que tan bé havien integrat fins aquell moment. La distància entre Catalunya i Madrid s’eixamplava perquè ni els uns ni els altres, malgrat els retrets mutus, es van esmerçar ni poc ni molt perquè es produís el diàleg que tots demanaven. La via dels acords no figurava entre els moviments tàctics ni dels uns ni dels altres. Tots els partits polítics tenien prou problemes a casa seva per salvar els mobles, i l’estratègia passava per culpar al contrari. Els estralls de la crisi econòmica van provocar una crisi política. I el conflicte es va judicialitzar, no per accident sinó a plena consciència dels governants a Catalunya i a l’Estat, davant la mirada atònita del lehendakari Iñigo Urkullu que, conscient  d’on condueixen els processos de negació del diàleg, es va oferir infructuosament a intervenir. La sentència del Procés posa ara fi a la resposta judicial, aquella que ningú volia però tothom esperava per reafirmar-se tàcticament cada bàndol davant dels seus. La sentència, doncs, fos la que fos, no tancaria res sinó que previsiblement reobriria l’escenari polític, això si, amb una recrudescència emocional que complicaria encara més la solució.  

Deixats en darrera els anys de recessió econòmica, l’empremta de la crisi econòmica ha afeblit el teixit productiu i sobretot ha magnificat les diferencies socials. Les crisis econòmiques tenen la missió de sanejar un sistema que ha esdevingut corrupte després que un vendaval d’innovacions hagi remogut l’empresa industrial, els capitals financers s’hagin tornat bojos cercant refugis segurs i de rendibilitat curtplacista, i un canvi de valors comenci a quallar entre les noves generacions. La sortida de les recessions econòmiques venen acompanyades d’una inestabilitat política. És quan cal fer els canvis i relleus per sanejar el sistema, foragitar la corrupció, crear unes condicions de major justícia i equitat, i crear un marc de confiança i d’esperança. Històricament, en aquests períodes post-recessió han revifat els populismes! Catalunya i el conjunt de l’Estat es troben en aquest moment, amb consecutives convocatòries i repeticions electorals, com també està passant a altres països: Regne Unit o Itàlia, per exemple. L’aparició de nous actors polítics com C’s, Unidas Podemos, els Comuns, Vox. El revifament de nacionalismes. I també nous eixos polars com l’independentisme o l’antieuropeisme, mostren com l’agitació social provoca crisis polítiques.

La depauperació de la població junt amb l’esvaïment de la utopia com a lloc impossible provoca la sensació d’un progrés fracassat que fa emergir en la població adulta un sentiment de nostàlgia d’un passat que sovint s’idealitza per proporcionar un agafador on dipositar la poca esperança que els pogués quedar a aquells que es perceben a si mateixos com supervivents d’una altra època. La por a un futur incert, però també la manca de sentit d’un present sense altra utopia que el consum abocat a la negror del canvi climàtic, ha mobilitzat a Catalunya majoritàriament unes classes mitjanes i menestrals afeblides i temoroses que substitueixen el sentiment de classe per una altra “dignitat”. L’absència d’un lideratge polític que fixi els punts cardinals d’un projecte emancipador de societat és, potser, el motiu de l’orfandat política dels fills del catalanisme que, de tant sentir el relat de l’”Espanya ens roba”, s’han llençat als carrers sense por, apoderats amb la consigna de “els carrers seran sempre nostres” per vèncer el tedi i la frustració.  

Quan les innovacions tecnològiques extasien tant com espanten és quan es donen les condicions perquè esclati el conflicte i la violència si la societat no és capaç de redreçar el rumb de les decisions amb lideratge polític. I paradoxalment en aquests moments, on la transformació radical de la societat de la ma de les innovacions tecnològiques que al seu torn mobilitzen altres transformacions socials i culturals, és quan la política està més en la indigència.

Els joves van en patinet però la indústria continua oferint potents models tot terreny urbans que quasi ningú pot pagar. Les dones han empoderat la societat d’una cultura feminista per més que els productes femenins continuen embolcallats de color de rosa, que elles rebutgen. Els fabricants de màquines fotogràfiques ja saben que els joves només fan servir el mòbil. El mercat immobiliari ha canviat l’oferta perquè l’estereotip familiar ja no és el que era. La sostenibilitat nia en una població que està canviant hàbits de consum. La davallada de vendes d’automòbils amb motor dièsel ja tanca fàbriques. La pèrdua de llocs de treball, l’obsolescència dels coneixements que tant va costar d’adquirir, les plataformes de treball indecent que aprofiten la manca de regulació estatal, les grans tecnològiques que abusen d’una posició monopolística, els naufragis a la mediterrània i els refugiats que imploren asil, no només polític sinó també climàtic, religiós, econòmic...els vols low cost que escalfen el planeta i l’Airbnb que gentrifica la Barcelona dels barris, il·lustren com atropelladament un conjunt d’innovacions tecnològiques i socials es difonen per tot arreu provocant canvis, mareig i desori.

Aquests temps de transit, de canvi d’època, són els temps de la política. També dels populismes de fugida endavant amb oportunistes que prometen solucions màgiques o impossibles al crit de “sí, es pot”, regressives o introspectives (nacionalismes) que exalcen el petitisme o localisme intel·lectual que és el refugi en temps de por. En la política s’hi barreja tot, també la proposta responsable, aquella que ha entès que els reptes actuals són el canvi climàtic, la transformació del sistema econòmic i productiu, la sostenibilitat ambiental, la transició del model energètic, l’equitat i la justícia no dels teus sinó de tots. Que cal deixar el cotxe i agafar el transport públic; Que el turisme massiu és insostenible. Aquestes són les utopies i les apostes d’aquest segle. Utopies globals perquè no es tracta de desentendre’s de la resta de comunitats d’Espanya o de les regions menys prosperes d’Europa, o dels immigrants pobres sinó de transformar el Món (abans en dèiem internacionalisme).   

Per abordar aquest futur es necessiten pactes socials que englobin majories àmplies. Però Catalunya viu ara una crisi d’ordre públic que recorda la dels Gillettes jaunes a França que va durar mesos i va estar a punt de desbordar el propi estat francès. No sabem que pot passar després del Brexit que té a tot un poble amb l’ai al cor i una divisió tremenda. En alguns països del continent americà (Mèxic, Xile, Equador, Argentina) hi ha crisis insurreccionals amb un denominador comú: la desigualtat creixent i l’anunci de mesures econòmiques que penalitzen a les classes més pobres, amb el rerefons d’una crisi energètica i de recursos que ja despunta. Hom troba a faltar projecte i credibilitat del cantó de la política. La sentència de l’anomenat procés ha provocat indignació, com era d’esperar, i molta frustració que desborda amb la protesta pacífica i també amb la violenta. La ferida emocional que ha deixat no sanarà si no s’ofereix a la població un camí polític transitable, amb un diàleg possible. L’actual govern de la Generalitat, víctima de ell mateix, és incapaç d’oferir cap sortida, i per això està políticament enderrocat, a l’espera de les eleccions generals del 10 de novembre de 2019, si és que hi arriba.

Les eleccions a Corts generals del 10 de novembre és l’horitzó conegut més proper a dia d’avui per començar a reconstruir l’edifici en ruïnes de la societat espanyola i catalana en particular. Només amb un New Green Deal, o nou contracte social que comprometi a tothom per abordar la sortida d’una crisi global que és fonamentalment ecològica i de recursos, i que abordi també el diàleg d’entesa entre l’Estat i els seus territoris, podrem encarar una sortida i sumar-nos al  gran projecte de la Unió Europea pel segle XXI, que no és altra que esdevenir subjecte rellevant en un nou ordre mundial que es proposa reptes tan agosarats com aturar l’escalfament global i fer-ho amb justícia social. La polarització política que plana avui a Europa és entre els que estan disposats a sumar fent renúncies particulars, i els que busquen dividir per reivindicar-se. Tot està obert.   


Salva Clarós
Octubre de 2019

2 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Celebro que un sindicalista de CC.OO. reflexioni sobre la situació del món, tot i que em dóna la sensació que aixeca mols temes diversos al preu de no acabar-ne aprofundint cap.

Ara bé aquesta frase del final m'ha sonat gairebé a professió de fe: "Les eleccions a Corts generals del 10 de novembre és l’horitzó conegut més proper a dia d’avui per començar a reconstruir l’edifici en ruïnes de la societat espanyola i catalana en particular."

Per un escrit que comença citant la gran depressió de l'any 1929 em sembla que és acabar-lo gairebé deixant de banda la perspectiva històrica que tan exhibeix durant tot l'escrit. Aquestes properes eleccions en clau espanyola per a mi seran allò de: "más de lo mismo", i a sobre amb l'emoció afegida de veure quants vots perd el PSOE pel seu pànic ancestral a pactar amb ningú que suposadament estigui més a l'esquerra que ell, suposant que el PSOE sigui un partit d'esquerres ja que esbrinar això sol potser ja donaria per fer-ne un tema d'investigació d'una tesi doctoral.

Jordi Morrós Ribera ha dit...

En Francesc Canosa combina Francis Fukuyama amb "Isabel y Fernando, tanto monta monta tanto", citant pel mig les teories d'un empordanès no sé si tocat per la ciència històrica o per la tramuntana com fou Alexandre Deulofeu.

La conclusió d'en Francesc Canosa sempre és la mateixa. "Som i serem", i jo afegeixo malgrat tot (fins i tot malgrat els polítics independentistes que també pobrets tenen les seves indubtables limitacions).

https://www.ara.cat/opinio/Deulofeu-contra-Fukuyama_0_2333766609.html?utm_source=newsletter&utm_medium=cms&utm_campaign=firmes&utm_content=20191027firmes