Efectivament quan parlem de secularització a l’Església sovint ho fem en negatiu, com una pèrdua de poder i d’influència social en el món. Hi ha qui potser enyora la situació d’anys enrere, sense tenir gaire en compte que aquell “nacionalcatolicisme” que ho omplia tot ha acabat causant anticossos no només contra l’Església, sinó contra la religió en general. I sovint els enyoradissos també tendeixen a idealitzar una “cristiandat” que potser no responia gaire als criteris de l’Evangeli o potser era més forçada per els circumstàncies que veritablement autèntica.
En canvi, Francesc Romeu va posar l’accent, en positiu, en tres qüestions:
Es feu semblant als homes (i a les dones, si m’ho permeteu)
Tota la seva intervenció va partir d’aquell text de la carta de sant Pau als filipencs, que l’Església llegeix cada setmana a les vespres que inicien el diumenge: “Jesucrist, que era de condició divina, s’abaixà i es feu obedient” (Fl 2,6-11). ¿Hi ha més secularització que l’acció d’un Déu que es fa una persona com nosaltres, amb els nostres mateixos condicionants i limitacions? Un Jesús que no va actuar des del temple ni des de cap condició especialment sacerdotal, sinó sent ell mateix al costat de la gent que van ser els seus companys de camí. En Jesús, Déu passa de l’eternitat al temps concret; de l’espai sagrat al profà; de l’omnipotència (no en el sentit de tenir tot el poder, sinó en el sentit de ser el màxim que es pot ser) a les limitacions; de l’univers al llogaret insignificant. Déu sense glamour. Si seguim les seves passes, també nosaltres anem cap al món, tal i com és, per anunciar-hi la Bona Notícia de l’Amor de Déu.
El nostre món busca l’espiritualitat
Que la religió i el cristianisme en particular sigui rebutjat per molta gent potser té raons sociològiques o històriques, però en qualsevol cas cal la necessària separació del poder civil respecte a la religió, i en aquest sentit la laïcitat és benvinguda, tenint en compte també que avui al nostre país hi ha multitud de religions. El laïcisme, però, és una altra cosa. Mentre la laïcitat manté la neutralitat de les institucions públiques respecte a les diverses confessions, el laïcisme tendeix a considerar un mal tota manifestació pública d’una religió. Sigui com sigui, la recerca d’espiritualitat es manifesta de moltes maneres, de vegades associada a modes, a la construcció de cultes alternatius (com el futbol, la moda o determinat consum) o a d’altres tradicions culturals i religioses, però sens dubte hi és i cal tenir-la present i bastir ponts que ajudin a connectar-hi i a oferir l’Evangeli.
La poda, la comunicació i l’estimació
L’Església manté una estructura que potser es va fent insostenible i sobretot poc entenedora per al món. És imprescindible, deia Francesc Romeu, centrar-nos en allò que és essencial: l’anunci de Jesús fora de l’Església, a les perifèries existencials, com diu el papa Francesc. Si ho fem, potser podrem prescindir de coses que són un llast perquè o bé ja no arriben a la gent o bé ens impedeixen caminar amb lleugeresa. En aquest sentit val la pena aprofitar totes les oportunitats per establir complicitats entre la gent i l’Evangeli, esmolar el nostre llenguatge de manera que es faci entenedor per als contemporanis i recordar que més que de parlar de l’Evangeli, del que es tracta és de viure’l. Enmig d’un món tan imperfecte com nosaltres i al qual Déu estima.
(sortirà al full parroquial de Sant Joan de Viladecans)
Comentaris