Arqueologia laboral

Llorenç Reig, servidora, Pilar i Paquita. Treballadors de la Mútua

Algunes de les "nenes" de la Mútua: la Rosa, la Laura, la Teresa, la Trini, la Núria,
la Pilar, i la Paquita

Les “Novedades Rita” (1969-1972)

Soc a punt de jubilar-me laboralment. És un dir. Encara em falten tres mesos. Vaig començar a treballar amb 12 anys i quan la jornada laboral era de 54 hores setmanals. De fet quan dic això, faig una mica de trampa, perquè és cert que vaig iniciar-me en la vida laboral fent d’aprenenta en una botiga a les “Novedades Rita”, al barri del Clot, però també ho és que això va ser durant quatre anys, totes les vacances escolars d’estiu i de Nadal, perquè durant la resta de curs estudiava i aleshores la meva única feina remunerada eren les classes particulars. Va ser una gran oportunitat per espabilar-me una mica. Jo era bona estudiant, tímida i sense gaire relacions. El món del treball em va fer relacionar-me amb adults i desenvolupar moltes altres habilitats: posar ordre i escombrar formaven part de les meves tasques, però també atendre les persones, fer encàrrecs molt diversos, anar a comprar als majoristes (com pesaven les peces de llençol!), contribuir a portar els comptes de la botiga, organitzar la feina en moments d’atabalament, fer classes particulars a les filles petites de la mestressa... De fet, sempre i quan el treball no impedeixi la formació acadèmica en altres camps, ho recomanaria a tothom. Donar resposta als reptes que se’t van plantejant si la creativitat t’és permesa és fantàstic.

Joan Ferré Matheu, S.A. (1973-1974)

Fins als 16 anys, pròpiament, no vaig començar a treballar degudament assegurada i de forma permanent, perquè a casa em van dir que l’economia familiar reclamava una aportació més gran per part meva. La primera feina va ser com a telefonista, a Can Ferré Matheu, una empresa que venia maquinària per a forns i pastisseries. Atenia la centraleta (una centraleta que funcionava amb cables que havia d’annar connectant),  feia la feina mecànica de les nòmines (fulls de salari i TC1 i TC2 amb una calculadora d’aquelles anteriors a les electròniques, paper de carbó i paper de ceba!) i petites feines auxiliars. D’aquella època en recordo tres coses: la prohibició de posar-me pantalons (¡!), l’impacte de la mort de Salvador Puig Antich (la meva cap ens va donar a tots una fotocòpia de l’esquela dels diaris, que encara conservo) i la curiosa ordre del director de la casa que em feia connectar el seu telèfon a les converses d’alguns companys sense que aquests ho sabessin. Recordo la sensació de contradicció i de deslleialtat als companys, que no vaig saber com resoldre. Amb tot, va ser un lloc amable i vaig conservar l’amistat amb la meva cap fins a la mort d’aquesta, no fa gaire anys.

Mútua Previsora Barcelona (1974-1986)

Aquí sí que vaig fer arrels. A Can Ferré Matheu treballava fins a les 19 h. i això vol dir que no podia fer el COU, que m’obria les portes de la universitat. A falta de COU vaig començar a estudiar alemany i vaig continuar amb la música. Però em vaig posar a buscar una feina que em permetés compatibilitzar estudis i treball. Encara conservo l’anunci de La Vanguardia en què demanaven una “aspirant administrativa”.

La Mútua em va permetre plegar a les 3 de la tarda. Quan hi vaig entrar treballàvem de dilluns a dissabte, després la cosa es va anar relaxant una mica. I és que van ser els anys de la transició, una etapa ben interessant, de grans mobilitzacions que jo vaig viure intensament. De la Mútua em podria posar a parlar i no acabaria: dels meus companys, alguns retrobats a través del facebook, de la feina que hi feia, que era creativa i m’apassionava, de la meva etapa de delegada sindical des de CCOO, del molt que vaig aprendre del meu cap tot i que manteníem postures laborals a les antípodes, de l’esforç molt considerable de “traduir” tota la tasca de la Mútua al català i també de l’estimació per la meva primera parella, en Miguel Salgado, ja mort, font t’inspiració i, tot i ser sèrio com un plat d’arròs, d’alegria compartida.

Hi ha unes quantes coses curioses d’aquesta etapa:

•           El primer discurs del meu jefe en què em va demanar que no marxés almenys fins al cap de dos anys, perquè si no, es passaria el dia ensenyant aprenents. Cosa indicativa que al mercat laboral hi havia més oferta que no pas demanda, cosa que avui resulta molt exòtica. Això es va acabar de cop a finals del 70 amb una crisi que va fer que no tornés a entrar ningú jove en molts i molts anys.
•           La dura cultura paternalista de la mutualitat, que exigia coses que avui resulten inconcebibles: que quan feien el dinar d’empresa ens fessin asseure per l’ordre que designava la direcció (un ordre que va anar variant: des de l’arbitrarietat a l’antiguitat). Si et canviaves ho havies de justificar i tot plegat constava en un registre per escrit que em tocava fer a mi. O l’obligació d’assistir a la missa anual dels socis difunts.
•       En un llarg període i en una plantilla que no  passava de les 35-40 persones més alguns col·laboradors externs, vam viure la mort d’alguns companys joves. Cada any moria un home. Vam tenir un ampli repertori: malalties, morts sobtades, accidents diversos (un va morir en un xoc dels Ferrocarrils Catalans) i fins i tot un assassinat.
•        El meu contacte amb persones que havien viscut el front de la Guerra Civil. En Llorenç Reig havia estar aviador de la república i encara conservava els dibuixos que, per guanyar-se la vida, havia fet estant a la presó. I el Sr. Santiago, porter, que també va menjar molta presó i que explicava com si res escenes que et posaven els pèls de punta.
•          El descobriment del sindicalisme, de la solidaritat i de l’organització. Van ser temps bonics, amb uns companys sindicals d’una qualitat extraordinària, com en Jordi Giménez.
•           Les confidències d’alguns companys homes, força més grans que jo, que, en aquella època de “destape” t’explicaven amb naturalitat les seves infidelitats conjugals o la seva iniciació sexual en un burdell.
• Quan vaig estudiar treball social, vaig estar a punt de fer un treball sobre els esmorzars del personal. Les dones solíem esmorzar o entrepà o crusants, però els homes portaven una àmplia gama de bocates que en moltes ocasions eren les sobres d'algun àpat. Podien incloure sardines, o bacallà, o carn, o escalivada... Recordo el Sr. Via (que tenia un fill capellà), amb la boina posada, i tallant l'entrepà amb un ganivet. A l'esmorzar, doncs, hi havia variables de gènere, d'edat i de procedència (rural o urbana).
•           La barreja de creativitat i de rutina. La creativitat perquè el meu cap, el Sr. Amat, era dels que m’explicava què volia aconseguir i jo m’organitzava com em semblava amb tota llibertat, cosa que li agraeixo infinitament, perquè realment em mostrava la seva confiança. I la rutina, perquè dedicàvem moltes hores a feines mecàniques. Podíem arribar a enviar 100.000 cartes i les imprimíem, ensobràvem, tancàvem els sobres i hi posàvem el segell nosaltres. Això permetia llargues converses, ja ens ho muntàvem així, en cercle, per poder xerrar. Vaig treballar molt dissenyant impresos i imprimint-los, un preludi del que és avui per a mi la tasca editorial. Però aleshores ho feia amb una màquina d’escriure, clixés de cera (que havies de corregir amb una mena de laca), una multicopista, una màquina de fer foradets (els forats per arrencar un full d'un talonari, per exemple) i una guillotina.. Les fotocopiadora també era de museu: es revelava amb un líquid, com si fos una fotografia.
•          L’atenció a la gent, que ens podia portar a rebre més de 800 persones en un sol dia. És que molts cobraven una pensió de la Mútua (molt esquàlida, cal dir-ho) i nosaltres els demanaven que vinguessin cada any a donar fe de vida.
•     El primer contacte amb la informàtica. Quan vaig arribar em van presentar solemnement l’ordinador, que funcionava amb fitxes foradades. Ocupava una gran habitació sencera i era l’únic de la casa que tenia aire condicionat, cosa que propiciava que els informàtics (entre ells el meu Miguel) rebessin algunes visites interessades en ple estiu.
•       El parlar de tot amb els companys, sobretot amb l’Amparo, l’aleshores secretària de direcció. Parlar de tot pot semblar una tonteria, però crec que em va ajudar molt a eixamplar horitzons, a veure contradiccions, a argumentar, a opinar...
•          El descobriment dels sistemes corruptes. Ara que la Mútua ja no existeix ho puc dir. La Mútua, en part per sobreviure, tenia un sistema de ponderació de les prestacions de la gent que no era gaire transparent i fins i tot enganyós. Però tenir un sistema així, que protegeix la continuïtat de l’empresa, també comporta l’acostumar-se a tripijocs estranys. És el lloc on he treballat on més frau he pogut constatar perquè passar de la protecció del futur de l’empresa al guany particular és fàcil. Per tant vam tenir alguns xoriços.

La fotografia en color que hi he posat és de l'any 1978 (24 d'octubre). Va ser el primer dinar de treball on ens van deixar seure on volíem. El meu jefe, que avui fa 80 anys, em va dir que si la gent seia on volia, el conserge i les senyores de la neteja es quedarien sols. Va tenir un cert do profètic. Però la seva observació em va ajudar a vetllar que no ho estiguessin tant, de sols. Recordo el dia perquè en sortir vaig anar a la parròquia a parlar amb en Joan-Enric Vives, vicari jovenet que s'ocupava dels joves. Però aquesta és una altra història.

De la Mútua van sortir grans amistats que continuen, sobretot la Rosa i l'Amparo. Però jo, que mentre hi treballava, havia estudiat música i alemany, després el COU, filologia germànica i encara treball social, tenia inquietud per canviar de feina. I ho vaig fer.

I vaig entrar a Càritas Diocesana de Barcelona (1987-2003). Després d’aquests disset anys a Càritas en vaig passant un i escaig a mitja  jornada entre el CPL i  l’ACO (2003-2005). Després vaig fitxar un parell d’anys a l’Ajuntament de Viladecans (2005-2007) i a partir del 2007 m’he mantingut al CPL. Encara podria treballar un parell d’anys més, però he decidit que amb més de 45 anys cotitzats, ja en tinc prou. I si algú pogués incorporar-se al meu lloc seria fantàstic, però això ja no depèn de mi.

Avui us he explicat unes quantes batalletes d’un món laboral que ja és història. Un altre dia, potser quan ja estigui jubilada del tot, m’entretindré a recordar coses d’aquests últims trenta anys.