Per raons que no venen al cas, m’he tornat a reconnectar amb
la teràpia psicològica. De fet, l’any 82, amb 25 anys, quan vivia una notable
sensació de descontrol del que passava per dins meu, un amic em va suggerir que
consultés un psicòleg. I ho vaig fer. Després de l’estudi inicial la psicòloga
em va proposar de visitar-la setmanalment. No és imprescindible, em va dir,
però t’anirà bé. I jo, plena de bona fe, m’hi vaig posar durant cinc anys. Un
esforç notable, tant econòmic, com de temps, com de disponibilitat per conèixer
els dimonis interiors. Durant un temps vaig practicar l’austeritat econòmica i
em vaig deixar ajudar d’amics per poder-ho pagar. També vaig preservar un espai
permanent a l’agenda per damunt de classes i de reunions, i em vaig disposar a endinsar-me
a la meva cova seguint el fil terapèutic d’Ariadna, que em guiava pel laberint
dels quès i els perquès. Va ser una bona experiència, que potser costa de
definir, però que clarament em va ajudar, en les relacions personals i, de
passada, a l’hora de fer de treballadora social. Quan tu ets una eina per a
d’altres que arrosseguen el seu propi patiment, va molt bé conèixer-se una
mica.
Un fil que es va descabdellant
Permetre que emergeixen pensaments i sentiments, buscar
paraules que puguin definir com et sents... Unes paraules que sembla que tenen
el poder de canalitzar no només el pensament, sinó també l’emoció, i d’obrir-te
a la comprensió i acceptació d’allò que et passa. Un bon exercici que et permet
també sentir-te acompanyada i arrecerada mentre dura tot aquest procés
terapèutic, encara que ni en aquell moment ni després no t’estalvia tormentes
externes i internes. Crec que ajuda a desenvolupar la intuïció i la creativitat,
a pouar de la font de l’inconscient, a viure més intensament el que brolla de
dins, sigui com sigui, més per acollir que per jutjar. Una forma d’integrar totes les múltiples, diverses i sovint
contradictòries veus interiors. Una veritat –subjectiva, però veritat- que
connecta també amb la transcendència.
Continuar navegant
Les tormentes, però, com us deia, han anat continuant, però
jo he pogut aprofitar millor les meves eines per navegar. Un parell de vegades
he hagut de tornar al port terapèutic, perquè el dolor o la incomprensió davant
les meves pròpies reaccions (d’odi, d’enveja que em semblaven injustificades i
allunyades d’aquella idíl·lica visió de mi mateixa que m’agrada tenir però que,
ai, té molt de fantasia!) m’han fet adonar que havia perdut aquest fil. Quan ho
he fet, he estat en dic sec poc temps i he tornat a mar. Hi ha, però, altres
brúixoles, altres vents i altres ports que m’han anat orientant: amics i
amigues, parella, grups cristians diversos (especialment el meu grup de revisió
de vida), música, lectures, reflexió, natura, fins i tot aquest blog... Crec
que el treball terapèutic senzillament m’ha ajudat a tenir en compte tots
aquests ports, bruíxoles i recursos per enfilar la proa cap a l’horitzó desitjat.
Els meus polifacètics dimonis m’han anat acompanyant en els viatges, però anem
convivint millor, de vegades amb un cert humor i tot.
Tornar a port per endreçar la barca
Ara, vint-i-cinc anys més tard de la meva darrera visita he
hagut de tornar perquè se m’havia obert una via d’aigua.
He tornat a la mateixa institució i al mateix terapeuta i ha
estat com allò del “decíamos ayer”. La institució ha preservat intacta la meva
història, i he comprovat que jo, en el meu interior, i encara que en fos molt poc
conscient, també. Un regal. El que vius i
aprens, em deia el meu terapeuta, tant si ho recordes com si no, hi és.
Algunes vegades he pensat si aquells cinc anys inicials m’havien servit
d’alguna cosa. El psicòleg em diu que sens dubte. I jo, també.
Regals inesperats
Algú deia aquest estiu que de vegades esperes un regal i en
reps un altre que potser obre un ventall de possibilitats inesperades. Una
experiència típica del dia de Reis. Potser amb la teràpia passa igual. Les
expectatives són grans, quan hi vas: no prendre més mal, perquè et sents molt
en risc, deixar de patir el dolor i la confusió que t’acompanyen permanentment,
reconciliar-te amb tu mateixa i amb els altres, conciliar allò que t’agradaria
ser amb allò que ets de debò, recuperar la llibertat. I fer-ho tot de pressa,
de pressa, i de forma neta i indolora. Al més pur estil de thermomix: tot ben
cuit i sense esforç.
A la pràctica, però, el regal no és ben bé aquest. Hi ha
millores que sí que resulten pràcticament immediates: trobar un espai acolllidor,
contingut i on expressar-te sense autocensura; un espai per posar damunt la
taula qüestions delicades i on veus que el terapeuta pot resistir
estoicament el meu contacte amb les
meves emocions, ajuda a evitar més danys, a sentir-te cuidada i estimada. I, de
passada, és una bona aportació econòmica als fabricants de mocadors de paper que
faciliten dipositar tanta llàgrima (J).
Que algú, des d’una posició que aconsegueix ser prou pròxima
(per entendre’t) i prou distant (per no embolicar-s’hi) simultàniament, et faci veure que hi ha confusions que són
evitables (discernir què depèn de tu i què no; veure quines coses t’has
autoimposat innecessàriament) és una bona base per negociar amb la realitat.
M’ho he d’anar recordant contínuament però el cert és que proporciona una bona
millora en la mesura en què soc capaç d’incorporar-ho en el meu dia a dia.
Intuir i desemmascarar aquesta fantasia tan meva d’omnipotència i de recerca de
la valoració a través d’un treball esgotador resulta alliberador. Vaig fent amb
una sabata i una espardenya, però és una qüestió de constància.
Un regal inesperat ha estat recuperar una dimensió lúdica i
permetre’m mirar el futur amb més il·lusió. Ballari treballar, dèiem amb el meu terapeuta, de vegades són una mateixa cosa. Em
sento en construcció, amb capacitat de gaudir de la no obligatorietat que em
permetrà la meva molt propera jubilació: caminar, reprendre l’alemany i potser
la música, sortir més amb en Josep, aprofundir en determinades activitats que
ara ja faig encara que amb massa presses...
Possibilitats que s’obren i que m’agradarien, encara que potser no
passaran d’aquí. Em caldrà ser assertiva perquè això es faci realitat. Sobretot
perquè des que he anunciat que em jubilo em surt un nóvio a cada cantonada.
Tornar a mar obert
Hi ha obstacles, però, que continuen costant i de què que no
sé si me’n sortiré, com a mínim a curt termini, i molt menys abans de
jubilar-me: domesticar el ressentiment i l’agressivitat, que continuo sentint
contra algunes persones o davant d’alguns fets;
acceptar que hi ha coses que no les pots canviar per més que t’hi
esforcis, perquè no depenen de tu; acceptar que n’hi ha que sí que depenen de
tu, però que potser encara trigaràs a poder canviar si és que mai les podràs
transformar; ser conscient que una cosa i la contrària poden ser veritat
simultàniament; posar-te les ulleres que et permetin distingir i gaudir de tota
la gamma de grisos entre el blanc i el negre; anar aixecant les capes de la
teva ceba interior fins a trobar (si la trobes i es pot arreglar) la capa danyada
que et fa especialment intolerant o susceptible; recuperar relacions que han
naufragat i no acabo de saber si s’han ofegat del tot en el meu interior o
encara resisteixen surant per algun racó... Feina per a tota la vida dins la
fragilitat. Paciència i bon humor per entomar les pròpies disfuncions. I saber
que hi ha port acollidor si torna a fer falta.
S’apropa el moment de tornar-hi. Sabent que la nau és molt
fràgil, però que està feta per navegar.
A M.C. i V.C. amb molt d’agraïment
Comentaris