És el que hauríem de fer tots plegats. A mi de vegades em
surt, de vegades, no. Però crec que és el que tocaria en la situació que vivim
a Catalunya. En tot l’espectre dels partidaris de la independència i dels que
no en som, hi ha moltes matisacions, molta trencadissa, i molts motius, sovint
contradictoris, per a la indignació. Però faríem bé de comptar fins a 10, de
contrastar informacions i de contemplar-les amb prudència (les notícies falses o
esbiaixades arrasen no només a les xarxes, també als mitjans més convencionals
com diaris, ràdios i televisions). Jo,
que soc molt vehement, sé per experiència que quan has insultat algú, per molt
que te’n penedeixis, alguna cosa s’ha trencat que costa molt de reconstruir.
Un punt de referència en tot això va ser la vinguda, per
exemple, de Pedro Sánchez a Viladecans, en la precampanya electoral. Allà, una
font tan fiable com la Laia Muns (que em mereix tota la confiança) ens oferia
en una gravació de video, una molt tèrbola actuació policial que sembla que ha
acabat al jutjat. Simultàniament una amiga que va anar al míting socialista m’explicava
la mala estona que va passar quan l’escridassaven (els seus veïns!) en entrar
al Cúbic. Em va agradar la imatge que vaig veure al Periódico, on un altre amic
ensenyava una pancarta reivindicativa amb el missatge “Sit and Talk” sense
violentar ningú.
Crec que les tres coses, segurament d’opcions polítiques
molt diverses, estan bé: objectivar una mala actuació policial i tenir el valor
de denunciar-la; fer ús de la pròpia llibertat i significar-se en un acte
polític que a molta gent li pot ser summament antipàtic i malgrat les
escridassades. Dir el que es vol dir sense agredir ni físicament ni verbalment
ningú. Ara bé, això del “sit & talk”, del seure i parlar, també estaria bé
que a més a més dels polítics de dalt de tot ho féssim la gent normal. Potser
haurem d’aprendre tècniques de mediació que ens puguin ajudar. Però ho hauríem
d’intentar. La indignació ja la tenim, ara, com que ja som grandets, toca l’entesa
en allò en què ens puguem entendre.
La situació és dura: gent a la presó (i previsiblement la
desproporció jurídica del procés s’aplicarà a d’altres persones), precarietat
general que comporta una desigualtat brutal, extrema dreta, clima en combustió,
immigrants i refugiats maltractats i en l’ull de l’huracà, professionals de la
salut i de l’ensenyament esgotats, pensionistes en risc de deixar de ser-ho i
polítics que no estan per la feina. La responsabilitat també és nostra. Sense
un mínim de cohesió social, tot això serà difícil de manegar. No ens deixem
dividir. Parlem. Proposem. Treballem en conjunt.
(em sembla que ho publicaré al Punt de Trobada)
Comentaris