divendres, 6 de novembre de 2009

A ballar!

Després de dinar (cap a les quatre de la tarda quan no treballo ni tinc Càritas) m'agrada escarxofar-me davant la tele. Em relaxo, sovint m'adormo, però sempre pago el peatge d'enganxar-me a algun programa. En els darrers anys he passat del Cor de la Ciutat a l'Amar en tiempos revueltos. Avorrida de tots dos, ara m'he passat a ¡Fama, a bailar! Sí, m'estic trastocant, efectivament. Però com si fos la Milà intento mirar-m'ho com a experiment sociològic.
I és que vivim en una societat molt compartimentada, on no tinc oportunitat de conviure amb gaire joves, si més no de tu a tu. Els més joves amb qui tracto volten ja la trentena. No compartim, doncs, ni feina ni lleure, ni gustos musicals, com a molt, la Renfe.
El primer que em va cridar l'atenció de Fama és que d'això en diguessin ballar. I no ho dic pas amb menyspreu, és que la forma de moure's d'aquests joves i la música que escolten trenquen absolutament els meus esquemes: el funky, el break, el commercial dance... En fi, ara ja entenc els rètols de les relativament nombroses acadèmies de ball que veig a Viladecans on, per cert, hi ha una sola llibreria que mereixi aquest nom.
Un altre aspecte que em resulta exòtic és l'estètica: la forma de vestir, els pentinats, l'atenció de nois i noies a tot el cos; i també la forma de relacionar-se: les emocions a flor de pell, les abraçades continuades, les formes amanerades dels nois, la manera d'expressar-se i de parlar.
Ja sé que això deu ser el retrat d'un sector de gent, passat a més pel guió televisiu, però segur que és el mirall de molts joves. Es tracta d'un concurs-aprenentatge, on segurament les qüestions econòmiques deuen pesar molt a l'hora de decidir qui marxa i qui es queda (a qui és més rendible "salvar" via SMS, en definitiva), i on la mútua competència deu ser més important que no pas el treball d'equip, per més que el discurs del concurs verbalitzi el contrari.
Amb tot, m'agrada. Em diverteix i m'ajuda a mirar-me els adolescents que veig passar al carrer d'una altra manera, tot i ser conscient del muntatge. Penso que els concursants són joves que s'esforcen i que es mostren actius en alguna cosa relacionada amb l'art, i això no és una mala cosa. Els veig més desinhibits que la meva generació, amb il·lusions i amb ganes. Això sí, no aconsegueixo saber si ballen bé o no, però com a mínim, començo a acostumar-me a la seva música.
Per cert, algun d'ells, com el Wiki de Santa Coloma, em temo que no va ser salvat a cops de telèfon, tot i merèixer-ho, perquè els seus veïns i veïnes estaven preocupats per altres coses.
En fi, en temps de crisi, ballar no està malament. I no pel so que toquen!