dijous, 3 de desembre de 2009

Classe obrera

Aquest matí se m'ha escapat l'autobús que agafo habitualment. Quan em passa això n'agafo un que fa un recorregut per la zona agrícola de Viladecans. Pels camins dels camps, sempre hi pugen treballadors immigrants a parades inconcebibles, enmig del no res. No acabod e saber mai si van o vénen. Avui, quan hem passat per davant del Mercat de la Flor, s'ha omplert de paquistanesos, carregats de bosses amb roses, i també d'algun home gran que portava caixes amb vesc. La imatge, en un temps en què molts tenim cotxe i l'agafem per qualsevol tonteria, m'ha frapat i m'ha transportat a d'altres èpoques.
Durant tres o quatre anys vaig estar treballant durant les vacances en una botiga de roba. La jornada laboral era aleshores de 54 hores setmanals (nou hores diàries, 6 dies a la setmana). Quan la botiga feia grans comandes els majoristes enviaven el gènere. Però per comandes més petites em tocava a mi anar a comprar i portar-ho. Recordo les peces de llençol, que ocupaven poc espai però pesaven com un mort o aquesta sensació d'anar arrossegant enormes paquets pel bus o pel metro.
Avui deuria estar especialment nostàlgica, perquè he fet un cafè abans d'entrar a la feina, i m'he fixat més en els homes que feien la barreja que en els que es prenien el cafè. M'ha recordat el meu pare. Aquest era un dels rituals del matí. Un ritual que a mi em tombaria...
De vegades pensem que això de la classe obrera ja no existeix. Però potser és que no la sabem veure perquè vivim molt acomodats...
Mercè

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Afortunadament vas perdre el primer bus. Altrament ens haguéssim perdut aquest poema en prosa.
Gràcies.

El mosquit i el camell ha dit...

Moltes gràcies...