diumenge, 22 de novembre de 2009

El jardí dels cinc arbres

Esplèndid muntatge de Joan Ollé al Teatre Nacional sobre poemes de Salvador Espriu. Jo sóc més aviat negada per a la poesia i la conec poc. Ahir vaig disfrutar de principi a final amb un espectacle auster, amb un teatre de la paraula i de la pausa, de la sobrietat d'aquell Espriu de Sinera. S'hi recalcaven més els aspectes personals i familiars del poeta més que no pas les grans metàfores de signe polític. Una interpretació magnífica, amb el cant de Sïlvia Pérez, que hi aportava la creació de molts músics al voltant del poeta. No us ho perdeu!

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.
Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo menava.
Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.
Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.
Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?
Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.
Mercè

No sé si algú se m’escandalitzarà, però la meva entrada al món de la poesia catalana va ser gràcies a un llibre de Formación del Espíritu Nacional, on hi havia un capítol titulat, crec, “Las lenguas regionales”, on es reproduïa una poesia de Joan Maragall en català i una altra de Rosalía de Castro en gallec. Em vaig aficionar a tots dos poetes, i em vaig comprat una antologia de Maragall publicada en aquells volumets minúsculs que editava l’editorial Selecta...
Després, però, em vaig trobar amb els dos poetes que van ser bàsics per a això que ara s’anomena l’“educació sentimental”: Salvador Espriu i Joan Salvat Papasseit. I que continuen essent bàsics. Després hi vaig incorporar, a un altre nivell, Verdaguer. En canvi, en Martí Pol no hi he arribat a entrar...
Doncs bé. Com explica la Mercè, ahir vam anar a veure l’espectacle sobre l’Espriu que fan al Nacional i que durarà fins dimecres. Si podeu, no us el perdeu. Esplèndids tots, sobretot, per mi, la Montserrat Carulla i la Sílvia Pérez, i també el que feia d’Espriu que no sé com es diu. I esplèndid, més encara, la selecció de textos i el muntatge. Hi havia barrejats, i ben barrejats, molts Esprius.
De tots ells, em quedo amb la baralla dels dos cecs captaires, la guerra civil, que a mi em fa ressonar un vers de la Primera història d’Ester:

Poble trist, amb record
de ciutats molt cremades.
No t’acull cap repòs
d’ombra bona, de casa.
Només somnis al fons
de la meva mirada.
I em quedo amb el poema final del muntatge, d’una finor absoluta:
Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit al meu temps
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
a les fosques estances.

Sempre que em ve al cap aquest poema, penso que, si caigués en mans d’algun dels correctors que circulen actualment per aquest país, obligaria l’autor a canviar això de “la rara rosa blanca” per cacofònic...
La rara rosa blanca... Però he de dir que, per mi, el gran poema de l’Espriu, el que em va esdevenir formulació política que encara mantinc, és un que no surt a l’espectacle. Un dels poemes de “La pell de brau”, en què, dintre la mitologia típica de l’autor, s’utilitza el terme jueu Sepharad per parlar d’Espanya:

De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

(Josep Lligadas)

1 comentari:

montserratqp ha dit...

Fa temps que no llegeixo ni escolto Espriu però l´havia disfrutat molt. Fins i tot, i em sorprenia, quan no l´acabava de´entendre. Tinc molt bons records llegint-estudiant i anant a veure la Primera història d´Ester. Ui, ara també em ve a la memòria que Espriu va morir quan jo estudiava COU que l´entrerraven un dissabte i que vaig anar al seu funeral empesa per no sé quina mena d´impuls i li vam dir un adéu senzill al cementiri de Sinera.