divendres, 27 de novembre de 2009

Corregir les perversions d'una llei injusta


Estic d’acord que no se suprimeixi l’impost de successions. Però feta aquesta afirmació, em sembla que li convé una revisió a fons, perquè tal i com està formulat avui, l’impost és altament injust amb la gent que té menys mitjans econòmics i que hereta petites propietats “no productives” dels seus parents, parents no potentats per cert. Ja n’hem parlat aquí en d’altres ocasions. Ho hem viscut en carn pròpia. I no ens cansem d’explicar-ho: per què un home de 83 anys, amb una pensió mileurista i un fill discapacitat al seu càrrec que ni treballa ni pot treballar, malgrat totes les deduccions, per continuar vivint a casa seva ha de pagar més de 90.000 euros, un cop menjats ja tots els seus estalvis per la resta de gestions i impostos? Seria diferent si hi fes negoci o s’ho vengués. Senzillament viu en una casa atrotinada en un ampli espai cèntric que s’ha revaloritzat. A mi em sembla correcte que els fills paguin quan els hi toqui, si ja tenen un habitatge habitual. Nosaltres vam heretar la casa on vivim –ja hi vivíem, en règim de lloguer- i em sembla bé. No em queixo d’haver pagat els 36.000 euros de rigor. Sí que em queixo que en Jordi, que no té rendes pròpies, com a usufructuari (no pas propietari) d’aquesta casa n’hagi hagut de pagar 9.000 en concepte de plusvàlua. No els ha pagat ell, òbviament, sinó nosaltres. Que ens hem hagut d’hipotecar per fer front a l’impost de successions de l’avi. A mi em sembla que en tot això qui realment hi surt guanyant són les entitats bancàries, francament.
Crec que convindria estudiar aquestes situacions a fons i proposar modificacions que mostressin un coneixement real dels efectes perversos de la llei tal i com està muntada i no una colla d’afirmacions més aviat demagògiques i superficials. Els polítics professionals tenen l’obligació de plantejar-se a fons, en tota la seva complexitat, les qüestions sobre les que volen incidir. No n’hi ha prou amb principis generals.
Ahir en parlava amb una amiga, que tota la vida ha votat ICV i que em deia que aquest tema segurament serà causa de canviar l’orientació del vot. I és una persona perfectament conscienciada que cal pagar impostos, però ha viscut una situació semblant amb els seus pares i no entén que ICV no només no vulgui corregir aquest tipus de “perversions” de la llei, sinó que gairebé la titlli de “podrida burgesa”.
Com passa amb la renda, estic segura que la major part dels impostos de successions els paguen els petits propietaris i no els hisendats. Cal revisar els impostos per tal que siguin realment redistributius. I cal que la gent ens sentim escoltats.
Mercè Solé

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El impost ha de ser progressiu, però el que es bastant bèstia es que els parents de 4rt grau (per exemple cosins), nebots polítics ... o més. puguin arribar a pagar la escandalosa xifra del 64%,per una casa, que fa de mal vendre i un cop pagats les plusvàlues i mandangues queda en menys. Quan si ets un superexecutiu el màxim que pagaràs és un 45% .
El 45% hauria de ser el topall màxim a pagar. I a partir d'aquí descomptes per proximitat

El mosquit i el camell ha dit...

Sobretot quan no estem parlant de l'herència dels Millet, sinó dels estalvis d'una vida de treballadors. Em sembla molt desproporcionat, sobretot quan es tracta d'immobles. De fet en aquests casos que dius estaria bé lligar una reducció substanciosa d'impostos a canvi d'un lloguer accessible a tercers, per exemple, durant uns anys.
Mercè