dissabte, 16 d’agost de 2014

Camins emboirats

Fa ja molts dies que vull reprendre aquest blog, però no me n'acabo de sortir. No aconsegueixo escriure amb fluïdesa, cosa que en el meu cas és una certa novetat. Escriure amb fluïdesa no és sinònim d'escriure bé, però habitualment no em costa. Ara gairebé no escric, ni bé ni malament. Ja fa temps que estic encallada en el fons i en la forma: excés de feina? cansament? Potser sí. En tinc molts números.
Em queda una setmana de vacances amb una llarga llista de coses a fer que durant el curs m'ha estat impossible abordar i que aquests dies em sento incapaç de dur a terme, cosa que m'angoixa una mica, perquè quan intenti reprendre el ritme habitual estaré encara més col·lapsada que a final de curs. Sóc conscient que he de deixar algunes activitats, però no veig en absolut quines. 
Potser, però, em trobo en situació de canvi. De canvi social, per dir-ho d'alguna manera, crec que sí. A part del desànim que em causa el bany nacionalista, em costa d'entomar que el model polític, sindical que m'ha estat referent tota la vida ja no serveixi de la mateixa manera i encara em costa més que sigui tan mal vist perquè els bons testimonis -que n'hi ha molts- no aconsegueixen ser percebuts sota la capa de corrupció. Mentre ho escric, m'adono que és un qüestionament més teòric que una altra cosa, perquè pel partit mai no hi apareixo i fa molts anys ja que no faig feina sindical. De fet ara em dedico més al món associatiu i faig tasques molt poc ideològiques: maquetar revistes (hi escric poc, però), enviar correus electrònics, posar blogs al dia (el del Punt de Trobada, el Crit Solidari, el Mamut de Viladecans...), portar els comptes, preparar xocolata desfeta o vendre samarretes... Potser les tasques d'Església (l'ACO, la pastoral obrera) són una mica més creatives. Però sento que hi ha d'haver un relleu generacional -ja està bé- i que m'he fet vella de cop. Toca aguantar i fer feina, en el sentit del servent inútil de l'evangeli. Perquè hi ha d'haver relleu, però encara no hi és. Per això em costa deixar activitats, perquè algunes, si les deixo, poden desaparèixer.
Però hi ha també altres canvis. Diverses coses han anat confluint: el curs "Natura i espiritualitat" del Miracle (que produeix un estat de felicitat immediata, però que aporta una càrrega de fons altament qüestionadora i suggerent); la mort d'en Ramon, que ens ha deixat com a herència a tot el grup de revisió de vida, a part de l'estimació, un parell de llibres d'en Pablo d'Ors: Sendino se muere i Biografia del silenci. De la meva collita m'he llegit també: El olvido de sí, sobre Charles de Foucauld. Tres llibres que m'han impactat i que també suggereixen transformacions. I he rebut també algunes altres propostes, de col·laboracions que m'interessen però a què en teoria hauria de dir que no... i no ho penso fer.
I hi ha la família, que estimo i que mereix més dedicació. I algunes amistats que he repescat...
És com si el canemàs social, espiritual, que fins ara em servia, ara ja no servís. Jo també he de refer la meva Constitució, vaja. M'hauré de fer una consulta a mi mateixa, però, com en la consulta del 9-N, no acabo de veure clara la pregunta...
No me'n queixo. No sé quin camí he de seguir, però estic contenta. Això sí, desconcertada. Provaré d'anar escrivint, a veure si això m'ajuda a veure-hi una mica més clar. Constato que a banda de "muda" des del punt de vista blocaire, m'he tornat clarament fresca. L'angoixa conviu amb un cert sentit de "qui fa el que pot no està obligat a més". A veure què passa...

1 comentari:

Maria-Josep ha dit...

M'agrada de retrobar aquesta blocaire. La boira s'esvaeix quan fem el que ens diu el cor davant les circumstàncies. El problema és que potser el cor et tira cap a moltes coses... Una abraçada Mercè