dissabte, 27 de desembre de 2014

En la festa de la Sagrada Família

No deixa de ser un contrasentit que la celebració de la Festa de la Sagrada Família s’associï  gairebé inconscientment amb el model de família que fins fa pocs anys era l’habitual en el nostre entorn, tot i que sospito que el concepte de família “tradicional” respon més a un estereotip que a una realitat, que sempre és més plural i més dinàmica que no pas la idea que en tenim.
Dic que em sembla un contrasentit, perquè no es pot pas dir que, segons els relats de la infància de Jesús, la seva família fos gaire convencional: no s’ajusta gaire al que deurien ser els patrons habituals a la Palestina rural del segle I. Allò que remarquen els evangelis i allò que celebrem és sobretot l’acollida de Déu a la pròpia vida, la confiança i la llibertat per seguir-lo més enllà dels costums i les seguretats, l’estimació mútua, l’amor incondicional. La família és el lloc de trobada en l’amor, però com si fos un tastet de la transfiguració, és també el lloc des d’on s’empeny els seus membres cap enfora: cap a Egipte, cap al Temple, i en el Jesús adult, cap al poble. No és, doncs, una família tancada en ella mateixa. Ben al contrari. En cert sentit és una família que arrisca. No busca la seguretat de la llar de foc, sinó el Regne de Déu, ben a la intempèrie.
Per això la Sagrada Família continua sent “el” model, encara que vagi passant per institucions familiars culturals molt diverses arreu del món, que sempre són expressió concreta i incompleta d’una realitat més gran des d’un punt de vista cristià. El valor, crec jo, rau en la qualitat de l’estimació entre les persones i no en el model institucional, encara que, porucs com som, tendim a tèmer les novetats i a idealitzar les tradicions. Però hi ha unes quantes realitats de què podem alegrar-nos i que no estaria gens malament que s’expressessin d’alguna manera en les nostres celebracions d’aquesta Festa: el major grau d’igualtat entre homes i dones, que fa que les dones ja no siguin tan depenents econòmicament de les seves parelles i que els homes es comprometin més i millor en el dia a dia familiar; la major implicació de molts homes en l’atenció i cura de les persones de casa que ho necessiten; l’acollida dels infants amb discapacitat i la lluita perquè les retallades no afectin la qualitat de la seva atenció; la bona disposició de tantes parelles, avis, oncles, germans, tiets, quan s’ha produït un trencament familiar i nous aparellaments, per acollir i estimar els fills i filles de “l’altre”; el suport mutu de tantes famílies en moments de crisi, d’atur, d’estretor econòmica; la millor acceptació social de pares i mares solters sense estigmes; l’acompanyament en els moments difícils, en la malaltia i en la mort...; l’acolliment dels familiars homosexuals, que es poden expressar amb llibertat i naturalitat; el suport als joves sempre en situació laboral precària; el respecte per aquests joves que conviuen en parella i ja no es casen, però que igualment estimen i són estimats.
Són signes d’amor, de confiança i de llibertat, encara que apareguin en moments de fort canvi, d’una certa confusió, amb interrogants i en models que possiblement no passarien la “prova del cotó” de l’ortodòxia eclesial, però això no els treu autenticitat des del punt de vista de l’amor, de la mateixa manera que determinades formes de matrimoni no garanteixen per si mateixes l’amor mutu dels seus membres.

Alegrem-nos-en i celebrem-ho, perquè també són signes que Déu es manifesta a través de tota realitat humana, més enllà de models i cultures.
(Publicat a Catalunya Cristiana)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon dia, Mercè, hi havia un sermó del Rahner pel dia de sant Josep. on deia que a nosaltres no se'ns apareix cap àngel, i és en els fets quotidians on decideixes d'agafar el nen i la mare, o qui sigui, i sortir cap a Egipte.
Aquestes realitats familiars no entren en el cànon, però els creients ho són de l'Evangeli i no pas del Codi de Dret Canònic.
Que segueixis bé.
Manel de Baalona

PdTViladecans ha dit...

Moltes gràcies, Manel :)
Mercè