dimarts, 29 de juliol de 2014

Gormaz o l'agraïment

Va ser tota una sorpresa rebre, amb un any d'anticipació, la invitació d'en Marc i l'Eva al seu casament. Recordo en Marc de ben petit: el fill, de set o vuit anys, d'una companya i amiga de la feina. Companya i amiga amb la qual passa el que sol passar: ens estimem molt, però amb prou feines ens veiem. De manera que si amb la Montse no ens veiem, amb els seus dos fills, en Marc i la Irene, encara menys. Per bé que a cadascuna de les nostres trobades, ells ocupen bona part de la conversa.
Per això em va sorprendre que ens convidés a casament. Perquè la iniciativa era d'ell, no pas dels seus pares. El motiu? Quan era petit li vaig regalar un casset amb música clàssica, que a casa ens agradava amb passió i que la meva mare gravava artesanalment amb entusiasme triant amb delicadesa els fragments que ens semblava que més podrien agradar a una criatura. En vam distribuir uns quants. I a en Marc, li va tocar. I sembla que el modest regal va fer fortuna. I que el casset en qüestió va formar part de l'educació sentimental del noi. I que si avui és un apassionat de l'òpera i abonat al Liceu, la cosa ve d'aquí. Una llavor que va créixer ben endins i que al seu moment també va donar fruit.
El que resulta singular no és tant el fet que la llavor hagués arrelat (mèrit de la terra, que era molt bona!), sinó que jo també hagi pogut gaudir dels seus fruits. Els mitjans de comunicació ens ofeguen amb notícies pèssimes sobre el nostre món, i no solen explicar gaire allò que va bé. Donem per fet i com a natural allò que funciona i som poc donats a agrair res. Sempre sembla que ens deguin. No és el cas d'en Marc. Ha estirat del fil d'una de les moltes coses que el fan feliç i ha volgut expressar el seu agraïment, en aquest cas, per un gest molt senzill i molt petit. Certament em va emocionar i em va fer pensar que la meva mare, que a hores d'ara deu berenar cada tarda amb Mozart, deu haver estat també contentíssima.
I és que, a més, el casament no era poca cosa: tres dies de casament. En Marc i l'Eva s'han casat ara,  per l'Església, quan ja tenen dos fills. En Marc, al casament, va subratllar la gratuïtat del fet. Ja no hi ha pressió social: ni per casar-se pel civil o per  l'Església, ni per la mena de celebració a seguir. La parella es casa perquè vol i quan vol. Expressa el seu compromís i el seu amor, que no provenen de fer una cerimònia, sinó que existeixen per se. Han esperat a fer-ho quan els ha semblat oportú i els ha vingut bé. Sense presses i amb una llarga i atenta preparació, vetllant tots els detalls. No només perquè la celebració i el convit sortissin bé -que hi van sortir, i molt!-, sinó perquè cadascun dels convidats s'hi sentís ben acollit. Des de la carta personalitzada de benvinguda que vam trobar a l'habitació de l'hotel, a l'esmorzar que un dels tres dies ens van oferir dalt del castell de Gormaz, un paratge fantàstic on les coses s'havien de de pujar a peu.
Van triar el poble de la mare de la núvia: Gormaz. Un lloc minúscul (a l'hivern hi queden quatre veïns) i encantador, amb una església (San Miguel de Gormaz) de construcció mossàrab, recentment restaurada, al peu del castell europeu amb el perímetre més gran (un quilòmetre!). El lloc dels estius i dels jocs infantils, ara també dels seus fills. També aquí l'agraïment i l'estimació per les arrels familiars s'hi feien presents. «Volem transmetre-us l'amor per aquesta terra i la seva bellesa, deia l'Eva, per això us hem fet venir». I ho van aconseguir!
Total, que ens vam instal·lar a Berlanga de Duero, el lloc on es va fer el convit. Un convit boníssim, per cert, on els nuvis van aparèixer... servint el sopar. Vam tenir ocasió, l'endemà, de tastar els productes de la terra (un sentit homenatge al colesterol) i encara, l'altre, de fer un recorregut amb autocar per la comarca i de visitar la catedral d'Osma. La família de l'Eva va treballar-hi intensament. Ja no recordo quants centenars de "roscos" va fer per a l'esmorzar, però eren molts, certament!

En fi, per a en Josep i per mi, un gran regal, potser immerescut: el casament, Gormaz, el descans, la festa, l'amistat. En quedarà, per sempre, el record viu. Visca la música, visca Gormaz, visca els nuvis!
San Miguel de Gormaz
Berlanga de Duero

El castell de Gormaz

El Burgo de Osma

El cañón del Rio Lobo

4 comentaris:

montserratqp ha dit...

Feia dies que no et llegia (glups, també veig que feia temps que no escrivies!) i fa bo de llegir entrades com aquesta que desprenen alegria, gratitud i emocions. Bon estiu, Mercè!

Jordi Morrós Ribera ha dit...

En Marc, no haurà estat pas alumne de la Facultat d'Economia i Empresa de la UB? Els noms els oblido força, però la cara d'aquest noi em sona molt de veure'l tot i que no estic segur del tot que fos alumne meu.

Equip de redacció ha dit...

Montse, moltes gràcies. M'agradaria recuperar el ritme, però em temo que em costarà...
Jordi, no sé si en Marc té vel·leitats d'economista, perquè em consta que té un ventall ampli d'interessos... però és metge.

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Gràcies Mercè.

Si en Marc és metge no crec pas que li quedés gaire temps per fer altres estudis.