dissabte, 4 d’octubre de 2014

Jordi Roch i Matthias Goerne

Ahir vaig tenir el privilegi d'assistir a un acte molt especial: un concert secret a l'auditori de l'Illa de Barcelona. Els familiars i amics de Jordi Roch van voler regalar-li per al seu 83 aniversari un concert amb el baríton Matthias Goerne, acompanyat al piano per Alexander Schmalcz. Havia de ser una sorpresa i no sé si ho va ser gaire, però la veritat és que a mi em va encantar anar-hi. 
Motius:
1. El "lied" -la cançó- del romanticisme alemany (Schubert, Schumann, Brahms....) i després de tants altres autors d'altres èpoques i nacionalitats com Richard Strauss, Gustav Mahler, Gabriel Fauré, Benjamin Britten i un llarguíssim etcètera) és la música que porto més endins. És una música que no té gaire èxit. És poc coneguda, els cantants que s'hi dediquen destaquen més per la seva musicalitat que per la seva veu, ja que, a diferència de l'òpera, el lied no requereix acrobàcies vocals, però sí una gran sensibilitat per "dir" el text. De fet, l'afició per Schubert i els seus centenars de cançons van ser el que em va portar a estudiar alemany, i, de retruc, a fer germàniques. Una de les grans liederistes va ser, per exemple, Victòria dels Àngels.
2. Matthias Goerne és un dels millors cantants especialistes en lied i es troba a més en un moment de maduresa musical i vocal. Ve cada any a cantar a la Schubertiada de Vilabertran. Sembla ser que Jordi Roch, el director artístic d'aquest cicle, el va descobrir fa vint anys, es van fer amics, i des d'aleshores Goerne ve any rere any a Vilabertran. 
3. Posats a fer un concert per a un amic, Goerne s'hi va llançar i va cantar tres cicles de cançons de Schumann: l'Amor i vida d'una dona, Amor de poeta i encara els Dotze poemes de Justinus Kerner. Una passada que no es pot descriure amb paraules.
4. Em vaig alegrar molt d'assistir a un homenatge a Jordi Roch, perquè és de les persones que crec que més ha treballat per difondre no només el lied sinó la música mal anomenada "clàssica" a Catalunya i em sorprèn que no sigui més reconegut. L'acte d'ahir va ser molt singular, perquè clarament era un acte dels amics i no de les institucions. Jo no estic gens al dia del món musical, però em va semblar que el gruix de participants era públic agraït més que grans patums musicals o que -gràcies a Déu- els polítics. Per tant va ser un acte senzill i sentit.
Jordi Roch és metge i jo el vaig conèixer -no personalment- quan era president de Joventuts Musicals. El recordo quan jo deuria tenir nou o deu anys. A l'escola ens van portar a les Audicions Musicals per a Escolars, i a mi l'experiència em va frapar de debò. Es tractava d'un concert al mes, que ens presentaven Jordi Roch i Oriol Martorell, que inevitablement ens feia cantar amb gran entusiasme. Aquell any se celebrava alguna cosa de Mozart i jo vaig poder veure, un 9 de maig, la meva primera òpera: Bastià i Bastiana, amb Maria Dolors Aldea i Joaquim Proubasta. Quan vaig començar a l'institut, només hi deixaven anar als alumnes de cinquè curs. Jo hi vaig assistir clandestinament un munt d'anys, amb la complicitat dels pares i dels profes (i de Joventuts Musicals, ja que n'era sòcia). Quan em va tocar anar-hi, als quinze anys, algú havia decidit substituir els presentadors per pedagogs. I això ja no em va agradar tant. Em sembla que d'aquí em ve la sensació que les grans obres d'art entren millor sense adaptacions prèvies, encara que en captis solament una petita part.
Al cap d'un parell d'anys, amb la mare ens vam animar a comprar entrades per a alguns concerts del Festival Internacional de Música de Barcelona, un esdeveniment musical de gran qualitat i que segurament deuria ser molt deficitari -de minoritari sí que n'era. Vaig poder escoltar els grans, grans, liederistes de l'època, com Irmgard Seefried, Anton Dermota, Evelyn Lear, Thomas Stewart i, gairebé (perquè al final va suspendre el concert), Dietrich Fischer-Dieskau. M'empassava el lied sense saber què deien, amb la passió i l'obsessió pròpia d'un adolescent. Però això m'ha alegrat la vida fins avui.
Aquest Festival Internacional de Música va durar 24 o 25 anys, no ho recordo. I es va acabar abruptament no sé gaire per què. Sempre m'ha intrigat el fet que les entitats que van lluitar culturalment contra el franquisme, amb molt pocs recursos, hagin estat tan poc reconegudes. Des del pare Ireneu Segarra fins als promotors musicals com Jordi Roch.
En fi, el meu homenatge i el meu agraïment per a tots ells.