dimecres, 20 d’agost de 2014

Ordre, litines, caramels

1. Ordre. Feia mesos que intentava posar ordre en el caos de la meva taula de feina i de la prestatgeria. I ahir, després d'un mes de vacances, ho vaig aconseguir. No penseu que és que no m'ho he plantejat fins a darrera hora: és que no ho vaig aconseguir fins ahir, perquè no sabia com posar-m'hi. Perquè endreçar suposa retrobar estímuls, tenir un cert ordre mental, poder tancar coses, d'alguna manera. Sí, sóc mandrosa. Però sospito que també estic molt bloquejada, bàsicament per desbordament i per excés: excés de llibres, de records associats a objectes, de metros quadrats per netejar (bé, tanta gent ha de viure en espais minúsculs i a mi més aviat em passa el contrari), excés de programes informàtics coneguts a mitges... Tot el que he anat llegint sobre el silenci i la meditació porta a centrar l'atenció en una sola cosa a la vegada, i jo vaig interrompent angoixada la redacció d'aquest post, pensant que podria escoltar música mentre escric, o impedint-me a mi mateixa deixar-ho a mitges per preparar les pastilles d'en Jordi, que torna divendres o pensant ja quina fotografia hi posaré, o reprimint el desig de baixar a llegir els diaris que acaba de portar en Josep, o de sortir urgentment a regar aquella planta que m'he oblidat de regar. Clarament hauria de simplificar la vida. De triar allò que és bàsic. De seguir un fil i no tres mil alhora.
2. Litines. En vaig veure l'altre dia i en vaig comprar. Em va semblar que seria un complement adient per acompanyar aquest viatge col·lectiu enrere cap al franquisme. L'aigua de litines va associada a la infantesa. Continua agradant-me aquesta mena d'aigua de Vichy esbravada. 
3. Caramels. Ai, que estic enganxada als jocs de mòbil! Si les hores que hi dedico les dediqués a una altra cosa més profitosa o al no res, aniríem millor. Però s'adiu bé amb aquesta sensació de bloqueig i de fer trenta coses a l'hora, i de tenir el cap ple costi el que costi...