divendres, 7 de novembre de 2014

L'estelada i la creu


La meva parròquia, a tocar de casa, ha aparegut amb la tela groga de l'ANC desplegada des del campanar. 
La parròquia de Sant Joan és un espai de confluència de cristians de diversos pelatges polítics, probablement amb majoria convergent, i la veritat és que amb relacions de bon veïnatge entre tots plegats. Tenim en comú la nostra fe, i després cadascú és militant allà on li sembla que en consciència ha d'estar. He de reconèixer que tampoc no dóna per gaire més: ens trobem a missa i prou, perquè en els dotze anys que fa que visc a Viladecans no s'ha convocat cap assemblea, cosa que segur que no ens fa avançar com a comunitat, però que evita debats eclesiàstics i, és clar, discrepàncies. 
Reconec que no hi vaig gaire. Estic en un grup de revisió de vida de l'ACO (Acció Catòlica Obrera), que és la meva comunitat natural. Hi ha dies que vaig a missa a d'altres llocs, i alguns diumenges pot més la ingent tasca endarrerida (casolana i de les entitats on sóc) que l'imperatiu de la missa (sí, tinc plaça assegurada a l'infern, on espero trobar un munt de mestresses de casa estressades!). O sigui que no hi sóc gaire, encara que m'agrada la meva comunitat i que procuro col·laborar en les tasques que em demanen. 
Mossèn Joan sol celebrar molt bé, però és una parròquia que m'atabala, perquè trobo que té un considerable overbooking de sants, maresdedéus  i d'imatges (algunes francament lletges) i unes làmpades impossibles, de manera que a mi no em desvetlla pau, sinó enyorança de parets buides, de silenci visual, per dir-ho d'alguna manera. 
A diferència de les parròquies que conec a Barcelona (Poblenou, Nou Barris, Bon Pastor...) les comunitats catalana i castellana estan dràsticament distribuïdes en dos centres de culte diferents, cosa que contribueix a crear una compartimentació que em resulta desagradable. M'estimo més la barreja de llengües, que és un clar reflex de la barreja de les persones que formem la comunitat. Alguna vegada he detectat alguna tensió més o menys indissimulada en totes dues comunitats que en realitat són una sola parròquia. No s'agraden, clarament.
Explico tot això perquè el descobriment de la bandera penjada m'ha fet mal. Cal dir que tampoc no és una estelada: és el groc de la consulta. L'estelada encara em sabria més greu, tot i que he de reconèixer que tinc uns quants amics capellans, que l'han plantada a la seva parròquia. No cal dir que m'han tocat el voraviu, perquè ja sabeu que no vull la independència i que penso que la consulta no s'ha plantejat com caldria. Però és com si em fessin sentir que l'Església està al costat dels independentistes... i no dels que no en som. És a dir, la creu, al costat d'un símbol polític -ben legítim, d'altra banda- pren un altre significat per a tota la gent que veu el campanar. 
M'incomoda i lluito amb mi mateixa per no empipar-m'hi gaire. La primera reacció és la de: jo-no-hi-torno-a-posar-els-peus. Bé, descartada. Després ve això de preguntar-se qui ha pres la decisió. En el cas parroquial aquesta pregunta no té gaire sentit: pot ser que sigui una decisió del rector, però vista la composició del consell pastoral, segurament si se'ls ho preguntés igualment l'adhesió a la bandera obtindria majoria. Una altra cosa és la consulta als parroquians, més fàcil de dir que de fer, perquè: a qui es considera pròpiament feligrès d'una parròquia? 
Però jo continuo preguntant si cal que una parròquia posi un signe polític d'aquesta mena. No s'ha posat davant de les retallades, de l'increment de la desigualtat, de la pobresa o de la injusta situació que viuen alguns immigrants. ¿És que el nacionalisme és l'únic punt sensible? ¿Som dolents els que no pensem que la independència sigui un bé o que no ens agradi la consulta? ¿No som cristians? ¿No som demòcrates? ¿Tenim cabuda encara dins l'Església? ¿Què en pensen, els de la comunitat que van al centre de culte on es fa tot en castellà? Abans d'aquest fet, la discrepància política entre els membres de la comunitat em quedava amagada rere allò que compartíem. Ara em passa al contrari: primer veig allò en què no estic d'acord i he d'anar repetint-me el mantra que tots som cristians. Però cal haver fet això? 
Tot passarà (o no, perquè la tensió política pot pujar de to). Però començo a sentir desafecció respecte a la parròquia. Ja veig que quan sigui a l'infern, a més a més de la caldera per als qui no anem a missa tant com caldria, em tocarà la caldera per als no independentistes, on cada dia ens faran cantar els segadors.

10 comentaris:

Joan Josep Tamburini ha dit...

La bandera groga no és independentista, és a favor del dret a decidir. I crec que en això, capellans i religiosos hem de fer força com els demés.

Anònim ha dit...

D'acord que es pel dret a decidir. Pero per que només es demana el dret a decidir sobre l'independentisme? Per que no es demana el dret a decidir en molts altres aspectes que ens afecten mes directament?

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Jo faria la mateixa reflexió que ha fet en Joan Josep.

I sincerament hem d'anar molt amb compte a fer aquesta mena d'equivalència:

Independentistes = Catalonaparlants

No independentistes = Castellanoparlants

Això encara pot dividir tant o més que la bandera penjada, tot i que tampoc no sóc partidari de penjar estelades als campanars.

Ho he notat en el to general del comentari, i per exemple en aquesta frase cap al final "¿Què en pensen, els de la comunitat que van al centre de culte on es fa tot en castellà? "

Anònim ha dit...

Petita reflexió ��davant el moment històric que viu el nostre petit país‼️

De ben segur que és una pregunta diferent de la que volíem.
De ben segur que és diferent de la consulta que esperàvem...
I tant mateix tampoc tenim els polítics que ens mereixem.

Per tot això ‼️‼️el què hem de fer, és anar a votar el dia 9 de novembre.
Nosaltres som els unics que, amb la nostra força, podrem canviar aquest país
Hi hem d'anar acompanyats ��... ��
Hem d'agafar
Aquell flll que passa de tot,
aquell avi mandròs,
aquell cosí que tot ho veu negre,
aquell amic que diu que no hi ha solució...
..........
És la nostra força la que obligarà als polítics a moure fitxa:
VOTEM! JUNTS HO FAREM POSSIBLE‼️‼️‼️

Fem que sigui una gran festa, una gran força de manifestació de la voluntat d' un poble, sortim tots, gaudim i votem SÍ, SÍ! ����❤️
Passa-ho!!!

Mercè Solé ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris. Jordi, potser tens raó. Ja sé que l'independentisme és molt transversal. Fer aquesta separació que dius seria el mateix que afirmar que els no independentistes no estimem la llengua i la cultura catalanes. De tota manera, en algunes zones de Viladecans sí que he viscut una certa animadversió mútua entre catalanoparlants i castellanoparlants que no havia viscut enlloc.

Oliva ha dit...

ESTIMAT,TEMPS ERA TEMPS,QUE A LAS ESGLESIES,SI FEIA DE "TOT"...JO HE VISCUT REUNIONS DEL VELL PSUC..DE FAMILIARS DE PRESOS,VOTACIONS DE PARTITS POLITICS,CAPUTXINADES,TANCADES A MONTSERRAT,I AL PAIS BASC FINS ACOLLIMENT D'ETARRAS. O ETS MOLT JOVE,O AQUEST ESCRAFALLS TENEN"COLOR POLITIC",TAMBE COM AVANS.RE NOU SOTA LA CAPA DEL SOL¡¡¡

Mercè Solé ha dit...

Tens raó. Però això era durant el franquisme, i no hi havia altres llocs on expressar-se. Avui això ja no té el mateix significat.

Alfons Collado ha dit...

Ai Mercè,quants problemes veus amb el soberanisme català !!.
Expresar-se lliurement sobre les relacions que es volen tenir amb la resta de germans d'Espanya és un problema?.
Ni els negres ni les dones votarien avui si en un moment donat no s'hagués transgredit l'estatus del moment.
Cal ser-hi en la parròquia, al estil d'ACO d'acord, però ser-hi.
Afectuosament, Alfons Collado.

Manel de Badalona ha dit...

Benvolguda Mercè, sóc gallec, català, espanyol i europeu; quan ens envairan els marcians esdevindré humà. Una identitat múltiple té els seus inconvenients, però lleus, el greu és voler servir Déu i el Diner, ai.
Que segueixis sempre amb la teva gràcia i la teva amabilitat.

Mercè Solé ha dit...

Moltes gràcies, Manel!