divendres, 15 de febrer de 2013

Qui (no) s'ha beneficiat de la corrupció?

No sé si coneixeu un poema de Bertolt Brecht que m'agrada molt: Fragen eines lesenden Arbeiters. N'he trobat una traducció de Feliu Formosa (si més no això és el que posava el blog d'on l'he copiat) i us el poso més avall.
Malauradament m'hi ha fet pensar tot aquest tema de la corrupció i el mal rotllo que ens envolta, des dels suborns polítics, el finançament dels partits, la ineficàcia judicial, els espionatges i les trames ocultes, les irregularitats de les empreses, les estafes monàrquiques, els embolics vaticans... Sembla que tot plegat es va canalitzant sobretot en contra de les institucions i molt en particular de les polítiques. Sospito que, a més, no és casual: penso que un partit com el PP juga fort en l'administració de tota aquesta merda. Se sap el que el PP vol, quan vol i com vol. Al cap i a la fi una democràcia absolutament desprestigiada sempre va bé al totalitarisme. Potser tinc deliris paranoics, però jo hi veig un Aznar delerós de tornar al poder, amb el camí desbrossat per aprofundir encara més en la desigualtat social i en un sistema polític que fa tuf de franquisme. Potser deixa que altres facin la feina bruta per poder presentar-se després com una mena de salvador de la pàtria.
Dit això, l'altre dia, que vaig anar a veure l'exposició sobre els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians, vaig sentir una frase de Joan Fuster que em va semblar clavada: en una dictadura tots som víctimes, en una democràcia tots som culpables.
Perquè la veritat és que em pregunto si només són els polítics i els banquers els responsables de tot plegat. Perquè mentre molta, moltíssima gent, posava la mà a la caixa..., potser a molts tot plegat ja ens estava bé. Això es desprenia de la conversa entre dues dones, l'altre dia a la pelu. L'una era convergent, l'altra socialista. Després de retreure's mútuament totes les corrupteles, totes dues trobaven normal que, si un té diners, els tregui fora del país i que, si un té poder, procuri que el seu entorn familiar se'n beneficiï. En aquesta mena de converses sol sortir en clau laudatòria també la gent espavilada que, per exemple, obté un pis de promoció social i en fa negoci mentre viu en un altre lloc.
I encara més. Aquests dies, alguns diaris s'esquincen les vestidures sobre la corrupció i fent-se moltes fotos editen i proposen decàlegs i pactes per la transparència... mentre continuen informant molt tendenciosament al servei de qui els paga. ¿No seria un bé més gran per al país que, senzillament, fessin bé la seva feina com a periodistes? 
Durant molts anys, el sindicalisme, per exemple, ha estat molt bescantat. Probablement hi ha hagut actuacions poc glorioses, però el cert és que si en comptes de criticar des de la barrera, la normalitat de les empreses hagués contemplat un comitè d'empresa o un delegat actius, no haurien colat les  coses que ara surten els diaris: la gent que cobra en negre, la manca de cotitzacions a la Seguretat Social, l'increment de l'economia submergida... Hem alimentat una cultura anti-sindical sense adonar-nos que en fer-ho destrossàvem les relacions laborals.
També he vist com el tema de la participació de vegades s'afrontava molt superficialment. Els grups municipals solen tenir participació en les reunions dels consells de les empreses públiques del seu Ajuntament, per exemple. I cobren per fer-ho (és una altra d'aquestes formes que em semblen horroroses de finançament amagat dels partits). Però s'hi va per cobrar, i no sembla que es  vagi gaire a fons en allò que aquestes empreses municipals fan. Em pregunto quina cara se'ls deu quedar quan es van destapant veritables barbaritats.
Jo crec que la merda que sura -i perdoneu l'expressió- es correspon a l'escàs paper que les consideracions ètiques tenen a la pràctica en la nostra vida quotidiana. No hi haurà regeneració política si no aconseguim convèncer-nos mútuament de la necessitat d'actuar amb honestedat, i si no ens traiem la mandra del damunt. Polítics, jutges, empresaris  i un llarg etcètera són responsables de molts dels nostres mals, però manipulant el poema de Brecht, crec que han pogut actuar amb impunitat per la nostra pròpia deixadesa. Així com les grans batalles no s'han guanyat pel mèrit exclusiu del qui surt als llibres d'història, potser les grans desfetes tampoc no ho han estat únicament per la seva culpa
Els treballadors continuem fent-nos preguntes. Però podem també anar més enllà en la nostra exigència, amb nosaltres mateixos i amb els altres. I tant si podem!
Preguntes d'un treballador que llegeix
Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
de la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
els paletes? La gran Roma
és plena d’arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
només palaus per als qui l’habitaven? Fins i tot a la lle-
gendària Atlàntida,
la nit en què el mar la va engolir, aquells que s’ofegaven
cridaven els seus esclaus.
El jove Alexandre va conquerir l’Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d’Espanya va plorar quan es va perdre
la seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?
Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?
Tantes històries.
Tantes preguntes.