He de reconèixer que em va agafar per sorpresa, però que em va agradar tenir ocasió de parlar-ne. De fet arran del que havia escrit en el blog i en d'altres llocs, he anat rebent felicitacions i retrets, a parts iguals. Hi ha gent que pensa com jo però no ho expressa, perquè no sap com fer-ho o perquè no gosa. I hi ha amics a qui els sembla impossible que tu vegis les coses d'una altra manera, perquè pensen que el desig d'independència de Catalunya respecte a Espanya és una cosa natural, que cau pel seu propi pes.
No és, però, el cas del meu amic, que entén bé que hi hagi postures diverses, perquè al seu voltant, enmig de persones que estimen molt la cultura catalana, tampoc no hi ha unanimitat sobre el tema.
Tornant a la conversa de l'altre dia, per part meva el que ha canviat és que ara sóc capaç de prendre-m'ho amb més bon humor. Constato que ja se m'ha passat una mica el disgust per la mani de l'11 de setembre i que estic en fase de "qui dia passa, any empeny" i de no deixar-me aclaparar pel debat sobiranista. Amb l'amic en qüestió ens vam fer un fart de riure mentre xerràvem (no hi ha com parlar des del bon humor i des de l'amistat, cosa que no sempre és fàcil). Compartíem anàlisi i no ens va costat gens posar-nos d'acord sobre unes quantes qüestions. Entre elles la sensació que amb independència o sense, patirem i ens trobarem en una situació d'empobriment general que durarà, per la crisi i per l'assetjament dels veïns, i l'anhel i necessitat que, amb independència o sense, mantinguem bones relacions amb Espanya, cosa difícil a curt termini. A cap dels dos no ens agradava la demagògia del PP (no conec ningú del meu entorn que li agradi) ni la fòrmula populista que assegura que amb una indepèndencia de Catalunya lligarem els gossos amb llonganisses d'un dia per l'altre. Ens vam plànyer també per la decepció que està resultant Europa, una Europa que, com molt bé deia ell, no és la de les nacions, sinó la dels estats. Jo mantenia l'esperança -i encara la mantinc- que els estats s'anessin diluint dins d'una Europa on acabessin reforçant-se els lligams lingüístics i culturals del veïnatge, definint altra mena de comunitats. Aquest és un dels motius pels quals no em sembla que posar un nou estat a Europa sigui gaire positiu. Continuarà sent un estat que novament no coincideix amb cap nació, entre d'altres coses perquè les nacions ja no són compartiments d'unitat cultural, si és que mai ho han estat. De moment, però, sembla que l'Europa que mana és la del mercat, la d'unes planificacions generals que tornen ridículs els plans quinquennals de la URSS en el seu temps, i les de l'allunyament progressiu de la decisió política respecte als ciutadans.
Ja veurem. He de dir que jo sento com el debat sobre la realitat d'Espanya i de Catalunya, a mesura que creix la reivindicació sobiranista, no es va enriquint amb matisos, com seria desitjable, sinó que es va esqueixant com aquelles fotografies tractades amb el Photoshop quan hi apliques segons quins filtres: acaben sent espais en blanc i negre on es perd el dibuix inicial i qualsevol matisació.
De tota manera, moltes gràcies, amic meu, això s'haurà de repetir. M'agradaria molt que els debats públics sobre el tema tinguessin la qualitat i el consens de la nostra conversa. I gràcies també a tots els que m'aneu fent observacions sobre el tema, i perdoneu que la meva passió sobre el tema no afavoreixi sempre una conversa reposada.
No és, però, el cas del meu amic, que entén bé que hi hagi postures diverses, perquè al seu voltant, enmig de persones que estimen molt la cultura catalana, tampoc no hi ha unanimitat sobre el tema.
Tornant a la conversa de l'altre dia, per part meva el que ha canviat és que ara sóc capaç de prendre-m'ho amb més bon humor. Constato que ja se m'ha passat una mica el disgust per la mani de l'11 de setembre i que estic en fase de "qui dia passa, any empeny" i de no deixar-me aclaparar pel debat sobiranista. Amb l'amic en qüestió ens vam fer un fart de riure mentre xerràvem (no hi ha com parlar des del bon humor i des de l'amistat, cosa que no sempre és fàcil). Compartíem anàlisi i no ens va costat gens posar-nos d'acord sobre unes quantes qüestions. Entre elles la sensació que amb independència o sense, patirem i ens trobarem en una situació d'empobriment general que durarà, per la crisi i per l'assetjament dels veïns, i l'anhel i necessitat que, amb independència o sense, mantinguem bones relacions amb Espanya, cosa difícil a curt termini. A cap dels dos no ens agradava la demagògia del PP (no conec ningú del meu entorn que li agradi) ni la fòrmula populista que assegura que amb una indepèndencia de Catalunya lligarem els gossos amb llonganisses d'un dia per l'altre. Ens vam plànyer també per la decepció que està resultant Europa, una Europa que, com molt bé deia ell, no és la de les nacions, sinó la dels estats. Jo mantenia l'esperança -i encara la mantinc- que els estats s'anessin diluint dins d'una Europa on acabessin reforçant-se els lligams lingüístics i culturals del veïnatge, definint altra mena de comunitats. Aquest és un dels motius pels quals no em sembla que posar un nou estat a Europa sigui gaire positiu. Continuarà sent un estat que novament no coincideix amb cap nació, entre d'altres coses perquè les nacions ja no són compartiments d'unitat cultural, si és que mai ho han estat. De moment, però, sembla que l'Europa que mana és la del mercat, la d'unes planificacions generals que tornen ridículs els plans quinquennals de la URSS en el seu temps, i les de l'allunyament progressiu de la decisió política respecte als ciutadans.
Ja veurem. He de dir que jo sento com el debat sobre la realitat d'Espanya i de Catalunya, a mesura que creix la reivindicació sobiranista, no es va enriquint amb matisos, com seria desitjable, sinó que es va esqueixant com aquelles fotografies tractades amb el Photoshop quan hi apliques segons quins filtres: acaben sent espais en blanc i negre on es perd el dibuix inicial i qualsevol matisació.
De tota manera, moltes gràcies, amic meu, això s'haurà de repetir. M'agradaria molt que els debats públics sobre el tema tinguessin la qualitat i el consens de la nostra conversa. I gràcies també a tots els que m'aneu fent observacions sobre el tema, i perdoneu que la meva passió sobre el tema no afavoreixi sempre una conversa reposada.
Comentaris