Diàlegs. Entre el verd i el taronja

Joan Batlle, Gemma Campos, Agustí Cortés, Raquel Avilés, Carme Trilla i Joan Torrents

Taula rodona, ahir, a Vilafranca del Penedès, organitzada pel nostre equip de Pastoral Obrera, amb el títol de "Reconquerim el dret a l'habitatge". Mal títol, com molt bé va dir Joan Torrents, perquè conquerit, conquerit, mai no l'hem tingut. Ni en època de crisi ni en època de bonança.
Hi van participar el bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, la Carme Trilla (cap d'acció social de Càritas), Joan Batlle (director de Programes Socials de l'Habitatge de la Generalitat), Gemma Campos (de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de l'Alt Penedès), i Joan Torrents, conseller de Càritas de Vilafranca. Va moderar amb molta traça la Raquel Avilés, treballadora social de Càritas.
La veritat és que el tema va convocar un munt de persones a Cal Figarot, la seu dels castellers de Vilafranca. Ho vam fer allà perquè, com sempre, volíem contactar amb la societat civil i no quedar-nos tancats dins l'Església. I ho vam aconseguir: va venir molta gent de les parròquies de l'arxiprestat i a més molta gent convocada pel tema, alguns polítics i sobretot persones de la PAH. 
I val a dir que a mi totes les intervencions em van semblar esplèndides: ben preparades, amb coneixement del tema i amb compromís per aportar solucions. Em van agradar especialment la Gemma Campos i la Carme Trilla. La Gemma hi posava passió, la Carme, experiència i lucidesa. En Joan Torrents ens va recordar que molta gent queda al marge i acaba sent un sense sostre. I en Joan Batlle, voluntariosament, va defensar la gestió actual de la Generalitat amb una actitud gens prepotent.
Quan va parlar el bisbe, però, va començar a sentir-se un brunzit creixent i alguns estirabots: alguns dels presents expressaven així la seva incomoditat amb l'Església, tot i que el bisbe Agustí té un to molt allunyat de la retòrica pròpia, per exemple, del portaveu de la CEE i que, francament, el que va dir a mi em sembla assumible per tothom amb una mínima sensibilitat social: que el sistema en què vivim està dominat en la seva profunditat per una estructura injusta, que cal una economia social i al servei dels més pobres i que treballar per canviar-ho és compromís ineludible dels cristians. Però l'Església ja es veu que per a molta gent no té credibilitat, tot i que a la taula s'acabava d'explicar quina és l'acció de Càritas en aquest tema, que va molt més enllà de l'assistència a la gent.
Al llarg del debat, que va ser encès i apassionat, es va anar mostrant que tampoc els partits polítics no tenien credibilitat: tots són corruptes, ineficaços, no han fet res ni en la bonança ni en la crisi. Han construït obres inútils, s'han omplert les butxaques. 
A mi aquesta anàlisi em sap greu. Perquè hi ha una part de veritat, i em dol, però també perquè és més aviat injusta. Hem arribat on som amb la inhibició de molta gent, que no s'ha preocupat gens de participar seriosament en la vida col·lectiva. Ara tothom desqualifica el veí, però quanta gent ha dedicat temps, reunió, esforços a aquests temes ingrats? En acabar, vaig poder saludar un ex-regidor no sé de quin partit, que em deia: jo no m'he embutxacat mai ni un cèntim i em sap molt de greu que em diguin corrupte dia sí i dia també. També em va saber greu que alguns dels membres de la PAH presents a l'acte no valoressin que abans d'ells ja hi havia qui treballava en la seva mateixa direcció (la conselleria de la Generalitat en època del tripartit, per exemple) i que alguns partits, minoritaris, això sí, ja alertaven de què podia passar amb la bombolla immobiliària. I és més, hi ha gent que és militant de partits que els dóna tot el suport, i les signatures que s'han aconseguit per a la ILP també s'han aconseguit amb l'esforç de moltíssima gent de molta mena.
Jo continuo pensant que és important treballar en allò que ens uneix i no en allò que ens separa. Però caldrà no tenir la pell fina i ser conscient de les diverses sensibilitats. En aquest sentit, crec que aquesta taula rodona ha estat la més reeixida que hem fet. Encara que m'hagi hagut d'escoltar coses que no m'han agradat. 
Penso, de debò, que una lleu -va ser lleu, no penséssiu que ens vam escridassar- confrontació és un primer pas de diàleg sincer. Ens convé molt en el moment en què vivim. Ja ho va dir un casteller present a l'acte: cal fer pinya i anar-ho intentant. Si no, no ens en sortirem.
Ja ho veieu per la primera imatge d'aquest post, que és ben bé un signe dels temps que vivim: la samarreta verda de la PAH (la Gemma), el vestit negre del bisbe i la samarreta taronja de la Raquel, contra les retallades en Serveis Socials. Moltes necessitats, moltes lluites.



Comentaris