dimecres, 20 d’abril de 2011

Les senyoretes d'Otos


Es deien Sabela i Teresa, eren conegudes com "les senyoretes", i tenien una casa gran, molt gran, a Otos, un poble de la Vall d'Albaida, de 504 habitants, amb molta personalitat. De fet, se'n podria parlar en termes que, ben segur, us seran familiars: "Som a l'any 2011 després de Crist. Tot el País Valencià és ocupat pel PP... Tot? No! Un llogaret de la Vall d'Albaida habitat per valencians indomables és governat per l'esquerra (actualment, cinc regidors d'Esquerra Unida del País Valencià, i dos del PSOE. No hi ha notícia que a les properes eleccions el PP presenti candidatura)". En fi, bon ambient. Però això no és tot.
El poble és conegut també pels seus rellotges de sol, que llueixen en un ambient molt cuidat. N'hi ha de clarament promoguts per l'ajuntament, n'hi ha de restaurats, n'hi ha que deuen ser aportacions de particulars. Però formen un conjunt que per ell sol val la visita: són molt bonics i variats, gaudeixen de tots els ets i uts exigibles per als amants de la ciència, i alguns reivindiquen causes socials, culturals i històriques. I un conjunt amb clara tendència a escampar-se per tota la vall.
El paisatge (tarongers, oliveres, vinya) convida a la serenor. Total, que s'hi està molt bé.
Hem descobert Otos gràcies a un regal d'aquests que és una estada en una casa rural. Ca les Senyoretes era una de les opcions i pintava molt bé. La veritat és que la informació que vam trobar a internet sobre l'Ajuntament ens va acabar de convèncer. L'estada, per raons d'agenda, la vam fer en un altre lloc, però ara hem aprofitat aquests tres primers dies de setmana per plantar-nos a Otos, a Ca les Senyoretes. I ha estat un encert: la casa és preciosa i està conservada amb molt de gust, la família Olivares són molt acollidors... i uns agitadors culturals que Déu n'hi do: en el camp de l'astronomia, de l'escriptura... i de la cuina (ai, aquell arròs!). De debò que us ho recomano. Perquè a més a més la Vall d'Albaida, i la propera Safor són llocs que tant per la seva història com pel seu paisatge, val la pena conèixer, a peu o en cotxe. Mercè
Per cert, el rellotge de la fotografia porta el nom de Polifem.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Cal prendre'n nota, doncs.

joan olivares ha dit...

Moltes gràcies, Mercè. Per a nosaltres ha estat un plaer compartir uns dies amb vosaltres. Ja sabeu que a Otos sempre trobareu casa i amics, i el sopluig acollidor de la llengua comuna.
Una abraçada