dissabte, 2 d’abril de 2011

Fer-se gran, la presentació


Ja us vaig comentar l'altre dia que dijous passat vaig prendre part en la presentació d'aquest llibre de Montserrat Ribas. Una presentació que, com la de la BCI el dia anterior, va patir d'un cert overbooking, cosa que, tot i ser una certa desgràcia per a qui s'ha de quedar a la porta, produeix la satisfacció de veure que tant la literatura com l'amistat continuen motivant el personal. Aquí teniu la meva intervenció en l'acte (Mercè)

Primera impressió

Aquests darrers dies em temo que la Montserrat ha fet diversos viatges, de l’eufòria a l’angoixa, i a l’inrevés, amb aquella sensació tan “britànica” d’incomoditat després d’haver deixat aflorar en el llibre sentiments, records, experiències, i de no saber gaire com serien acollits. Perquè la seva –i la meva, encara- generació és aquella de la contenció, de la intimitat, de la prudència a l’hora d’expressar les emocions. L’entenc.

He de dir que a mi la lectura del llibre m’ha resultat d’una banda planera, perquè és com una de les mil converses que molts hem tingut la sort de mantenir amb la Montse: llegir-la és escoltar-la, tenir-la asseguda al davant, amb tanta naturalitat que gairebé li veus els gestos, li sents la veu. Potser per això aquesta petita presentació deixa de banda cap pretensió d’anàlisi literària. És que el llibre aconsegueix amb força fer un bon retrat de la persona que hi ha al darrere. És com si l’escrit, un mitjà al cap i a la fi, esdevingués transparent. Un objectiu que s’adiu molt amb el gust de la Montse per la biografia. Ja ho diu ella mateixa, que sent “un desig cultural i d’aproximació humana de la vida de les persones”. Ho ha aconseguit sens dubte, conscient o inconscientment, amb ella mateixa.

I de l’altra banda la lectura m’ha emocionat. I per tant ja m’està bé aquesta obertura que fa cinquanta anys potser s’hagués considerat gairebé “impúdica” pel despullament que implica, però que avui em sembla que tots celebrem, molt conscients que és bo que l’amistat, com l’amor, s’expliciti.

I és que aquest llibre m’ha semblat sobretot un gest d’amistat, de compartir sense embuts les coses fonamentals, és a dir, les coses que són al fons, amb els fonaments, que ens fan viure. Com que això afecta el més profund de nosaltres mateixos, d’aquí aquesta sensació de compartir intimitats.

Elogi de l’amistat

De fet, la Montserrat s’ha mostrat sempre al llarg dels molts anys que fa que ens coneixem, i també s’expressa així dins del llibre, com una persona amb gran capacitat de conrear l’amistat. I no només entre ella i la gent que l’envolta, sinó també entre nosaltres mateixos. M’agradaria dir que té la virtut de “catalitzar”, és a dir, de provocar que determinats ingredients en contacte facin una reacció química. I en poso un exemple. En la nostra petita colla, que prové de les “caritas”, som sis persones. Totes ens estimem molt, totes ens veiem poc, perquè la vida ens va portant per camins diversos. Ens trobem perquè la Montse tossudament ens cuida: ens convoca, ens fa dinars (molt sovint amb el suport de la Teresa), estimula i enforteix la nostra amistat. I de la mateixa manera que passem moments intrascendents i divertits, o que compartim dificultats i angoixes, de vegades la Montse ens ajuda a “enraonar”, és a dir, a posar aquesta raó que ella estima tant enmig del nostre intercanvi, que és el que ella fa pròpiament en aquest llibre. Ho fa perquè tots plegats donem raó d’allò que creiem, per argumentar, per motivar. I també hi posa un polsim d’aquesta bellesa que ella sap trobar tan bé en l’art i, sobretot, en la poesia, de la mà d’en Josep, el seu marit, que jo no vaig tenir ocasió de conèixer gaire, però que la Montse, a través de la seva fidelíssima estimació, ens fa ben viu. La Montse crea el marc, l’espai, en el qual totes nosaltres ens podem trobar reposadament. Després, en el llibre, ja he vist que la Montse té la capacitat de multiplicar aquesta mena d’espais amb un bon nombre de grups i persones ben diversos. I que ho fa –en el llibre no ho diu, però els qui la coneixem prou que ho sabem- amb una atenció i delicadesa infinites.

Doncs bé, això que ella fa amb nosaltres, ho fa també amb aquest llibre: crear un espai que ens convida a compartir i a elaborar el sentit mateix de la nostra existència.

L’honestedat

Una altra cosa que m’agradaria subratllar és l’honestedat amb què la Montserrat afronta aquesta qüestió a voltes tan incòmoda en una societat que tem la vellesa i que exalça excessivament –des del meu punt de vista- la joventut (que l’exalça, però que en el fons deixa de banda els joves en qüestions tan fonamentals com l’accés a la feina!). Honestedat perquè s’entreté a repassar com ha anat veient aquesta qüestió al llarg de la vida, sovint amb indiferència o amb prejudicis. O, simplement, com una cosa que no anava amb ella. I honestedat perquè se situa al davant amb humor i esperit lluitador, però sense amagar pors, incerteses o febleses davant la vellesa i davant la mort. M’ha impressionat aquesta actitud militant de dotar de sentit cada dia de la vida, ben conscient que tota persona, en la circumstància que sigui, pot viure amb llibertat i generositat el projecte únic i singular de la pròpia vida, perquè també té coses importants a aportar, a rebre i a aprendre. Sense concessions a la mandra o a l’artrosi –ai, aquests genolls “Piera”!- ni condescendències. Ni que això signifiqui que la primera cosa que la Montse faci en llevar-se és recordar-se a si mateixa quin és aquest sentit i aquesta lluita. I de passada, fer-hi present l’amor de Déu. A mi, que comparteixo aquesta fe, encara que sigui amb una sabata i una espardenya, l’actitud de la Montse em fa sentir millor en una Església que estimo, però que sovint és tan contradictòria o té un rostre oficial tan poc amable. La Montse em recorda que l’Església és aquesta comunitat esperançada i confiada de creients en Jesús que es deixa modelar, configurar, la vida per ell.

I encara hi ha una altra honestedat que m’agradaria destacar, que tots els que hem tingut el privilegi de treballar amb ella podem constatar, que és la de la feina feta acuradament, apassionadament, en equip i sense pretensions de posar-se medalles. Una qualitat que, a mesura que passen els anys, i que vaig coneixent món, em sembla més rara i extraordinària.

Més llibres, encara

I en un altre pla, la veritat és que m’ha agradat molt conèixer de prop a través del llibre una part de la història d’aquests Ribas Piera, família de la burgesia barcelonina, tan lligada a la ciutat i a la seva cultura des d’àmbits tan diversos. Una història que la Montserrat viu sense complexes ni agrors, amb un punt d’humor. Ser de casa bona de vegades li ha comportat poc reconeixement a l’hora de presentar les seves vivències en determinats certàmens (com si l’única memòria històrica valuosa fos la de les famílies obreres o republicanes).

Aquesta herència “burgesa” compartida amb senzillesa, tanmateix, també ha possibilitat al nostre grup de les Càritas conèixer un ús més adequat de determinats estris a taula –que desconeixíem- o, com és el meu cas –trenta anys a les comissions obreres!- sentir-me a casa seva molt ben acollida i gaudir d’aquesta amistat.

Acabo amb un doble encoratjament. Dius que estàs preparant la publicació dels escrits de Josep Gomà. Els espero com a complement necessari d’aquest llibre. Però no t’oblidis tampoc d’escriure alguna cosa sobre la teva germana Carmen, que tu mateixa dius que mereixeria un llibre sencer. Les persones que també l’hem coneguda i estimada, t’ho agrairíem. Tens feina, doncs, per a uns quants anys més.

Gràcies per la confiança de confiar-me aquest espai de presentació, gràcies per aquest regal que ens has fet a tots escrivint el llibre. Gràcies per la teva amistat.

Barcelona, 31 de març del 2011

1 comentari:

Anònim ha dit...

No sé com agraïr-te la presentació que vas fer del meu llibre. I la disponabilitat ràpida i sincera en contestar a la meva demanda sobre el particular.
Estic molt contenta de tenir-te com amiga.
Ja n'anirem parlant.
Però, per avançat un "Moltes gràcies" sincer i profund.
Una abraçada. Montse.