dilluns, 18 d’abril de 2011

Camins dubtosos per la mar...

Per la finestra veig un rellotge de sol en forma de xíndria. Una bona tallada roja sobre una façana blanca. Al matí, passejada entre tarongers i vinyes, algunes roses i més rellotges. L'entorn és d'una gran bellesa.
Dijous dinàvem amb uns quants amics, amb alguns dels quals no ens veiem gaire. Vam riure molt. Va ser un moment esperat i ben agradable. Segurament trigarem a repetir la trobada. Pensava en la seva diversitat i en els diferents camins que cadascun ha anat emprenent, que no sembla que distorsionin o entorpeixin l'amistat última.
Em sento afortunada. Per aquestes estones i per moltes d'altres que he pogut viure recentment. És com poder abocar-se a alguna cosa molt més gran, que tot just es pot intuir i que no podem retenir, mentre el temps passa de pressa... Hi ha coses que són un regal. No les pots crear tu, només fruir-ne. Els camins, com deia el poeta, són dubtosos per la mar... però la travessia és apassionant. Estic decididament emboirada.

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, levant los deuen subvenir
ab lurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
qu'en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

1 comentari:

mercè Garcia ha dit...

Aquesta és la vertadera riquesa de la que ens podem sentir afortunats: gaudir dels amics que perduren al llarg del temps, encara que no els vegis gaire, saber admirar la gran obra feta a la natura, i gaudir i desitjar pau . Un peto.