dilluns, 25 de setembre de 2017

Ballant amb la més lletja

L’Agulla em demana que faci un paper poc agraït: explicar-vos com veig l’1-O des d’una perspectiva gens independentista. A més a més, és possible que quan llegiu aquest article hagin canviat moltes coses, perquè en aquests moments som dins la centrifugadora.
1. Per bé o per mal, no sento els colors ni les banderes. Per mi estimar Catalunya sempre ha estat treballar-hi a favor de la gent més pobra, de la llengua, de la cultura, de forma participativa i descentralitzada. Em molesten els supremacismes i penso que, a banda i banda de l’Ebre, hi ha gent de tota mena, i que ens assemblem força. La gent com jo, que estima Catalunya i que no desitja un trencament amb Espanya, som invisibles potser perquè no tenim bandera. L’enfrontament entre indepes i peperos els ha reforçat mútuament i dificulta una millor comprensió de Catalunya dins el territori espanyol. Els estereotips creixen.
2. Els problemes del nostre món cal abordar-los comptant amb tothom. Fer front als grans reptes és urgent i requereix un treball conjunt de tota la gent de bona voluntat, visqui on visqui: des dels temes ecològics al comerç d’armes, al maltractament de les dones, a la fam i a l’explotació dels més pobres, o al racisme i l’obligat exili de tants refugiats. Cal promoure allò que ens uneix. Una patada als morros del veí no ajuda.
3. Cap frontera no pot substituir el diàleg. Sempre he pensat que les fronteres sobren, sobretot perquè incomoden els més senzills i els més pobres. No veig cap sentit a fer-ne de noves: més control, més paperassa, més inconvenients. Amb o sense independència, tocarà dialogar amb els veïns i compartir-hi infrastructures.
4. Trinxar políticament la llengua catalana no la beneficia. I cal imaginació i seducció perquè la gent que viu a Catalunya i té altres llengües maternes s’avingui a fer-se-la seva. Prou que ho sabem, que la sola obligació provoca rebuig.
5. Amb Espanya compartim tant problemes com oportunitats de canvi. Jo veig patiment, contradiccions i lluites a Espanya i a Catalunya. Tots patim una reforma laboral votada pel PP i per CiU, un dèficit democràtic, una reculada de l’estat del benestar, una desigualtat social creixent i un llarg etcètera. De corruptes n’hi ha a tot arreu, i no sembla pas que la gent deixi de votar-los, ni aquí ni allà. Hi ha molts greuges acumulats, de moltes menes, però no únicament en som víctimes els catalans. I independentistes i no independentistes estaven ben disposats fa quatre dies a vendre la sobirania del Baix Llobregat a un mafiós nord-americà amb la construcció d’Eurovegas. La sobirania és al mercat, es veu.
6. Vull un referèndum com cal, pensat, dialogat, pactat i legal. Un referèndum fet mig d’estranquis i controlat per voluntaris d’una de les parts no és transparent, ni democràtic ni pot ser vinculant. Per això no votaré.
7. La democràcia, a més del què, és el com. En Joan Coscubiela va expressar bé com em vaig sentir en les sessions parlamentàries. El driblatge parlamentari i el menyspreu per l’oposició no ha estat una bufetada a Espanya, ho ha estat sobretot a la meitat dels catalans. Si així serà la república catalana, no em sembla cap millora. I per l’altra banda, les bestieses anteriors i posteriors del PP poden ser infinites i desmesurades. ¿O potser algú esperava una altra cosa?
8. Vull cosir i no esquinçar. Estic farta d’etiquetes, d’insults, manipulacions, assetjaments i ofenses de totes bandes, que provenen dels polítics i dels mitjans de comunicació oficials i oficiosos i que troben altaveu a les xarxes socials. És material inflamable. Em nego a veure el meu veí com a enemic perquè començo a entendre els mecanismes de la guerra civil. Si no contenim el llenguatge, prendrem molt de mal.
Fins aquí el que vaig escriure abans del 20 de setembre. Tot el que ha fet el govern del PP a les institucions de Catalunya a mi no m’ha sorprès i m’imagino que als impulsors del procés, tampoc: d’assessors no els en falten. I per tant entenc que volien provocar la resposta que han obtingut: en el PP i en la gent. Em sento agredida per diverses bandes: sobretot per l’actuació parlamentària de l’independentisme, per la seva decisió de posar en risc unes institucions catalanes, patrimoni de tots, institucions que ja han utilitzat reiteradament en benefici propi, i, és clar, per la resposta autoritària i desproporcionada del PP. Estic disposada a defensar el que calgui les institucions de Catalunya, però no penso pas anar a votar l’1-O, que visc com una gran manipulació. Espero el dia que puguem fer-ho democràticament.
Dic tot això conscient de la meva petitesa, de la meva vehemència i de les meves contradiccions. Però ho veig així.
Publicat a la revista L'Agulla, 104

12 comentaris:

Jaume Elias ha dit...

No llegeixo gaire coses de L'Agulla, ni tinc ganes de fer-ho, però m'ha agradat trobar-me aquest escrit de la Mercè al Facebook. Gràcies per escriure aquestes reflexions amb les que coincideixo gairebé del tot, costa molt d'explicar tan bé com tu ho fas la teva posició.

Mercè Solé ha dit...

Gràcies, Jaume. Una abraçada!

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Molt interessant de llegir el teu raonament. Només hi matisaria que no sé fins on darrera del procés hi ha "supremacisme" i "manipulació" (això darrer n'hi pot haver com a qualsevol altre moviment social que acaba recollint moltes menes de descontetaments). Jo sincerament penso que això és el que venen els polítics intransigents que no volen reconèixer mai de la vida Catalunya com un actor polític sinó com una pura i dura colònia tot i que se'n guardin ben bé prou de dir-ho amb aquestes paraules, i bona part dels mitjans d'informació espanyols, i per contrastar això només cal recordar imatges ben actuals i tan patètiques com aquestes:

https://www.youtube.com/watch?v=psPJllxXigg

Uns repartim papers i oferim clavells a la policia, i els altres "a por ellos". També he trobat molt ponderada la reflexió d'en Jordi Llisterri que recull força els diferents matisos tot i que en principi parla sobre l'Església.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/laeto-animo/1-oct-compromis-mediacio-palindrom-220459?utm_source=butlleti&utm_medium=email&utm_campaign=2017-09-26_butlleti

I ara calma que sens dubte això va per llarg i l'1 d'octubre no s'acabarà absolutament res ni començarà res d'espectacularment nou. (ja sabeu allò de "veïns des de 1714", i vés a saber encara per quant temps).

Mercè Solé ha dit...

Gràcies, Jordi. Només comentar que les reflexions són, per bé o per mal, amb les seves limitacions, de collita pròpia. Influenciades, és clar, per l'entorn.

Toni ha dit...

Hola Mercè. Em dic Toni Barrionuevo. Sóc mestre de primària en una escola pública de Lloret de Mar. Fa uns tres anys vaig descobrir el teu bloc a partir d’una recerca que vaig fer sobre en Josep Lligades, del qual tinc un llibre que es va publicar a mitjans dels anys 80 ( “ La terra de demà, la terra de deu “ ). En el seu moment em va agradar molt un article que vas escriure amb el títol “ Aliens, ciutadans invisibles “. Aquí feies un decàleg que qualificaves de bonista. El vaig trobar encertat i conciliador, i em va agradar sobretot el punt 7: “ Preservar la convivència plural com un bon patrimoni col·lectiu. No esquinçar, no conrear ressentiments. Ningú no és propietari de Catalunya ni hi ha una sola cultura ni una sola forma d’estimar-la. “.
Ara, a gairebé quatre anys d’aquell article, publiques aquest altre article que, juntament amb el que vas publicar al juliol ( “ Així no votaré “ ) jo també podria subscriure i que alerta sobre una situació que se’ns pot escapar de les mans i arribar a crear un conflicte entre catalans. Pot semblar exagerada la teva afirmació “Començo a entendre molts mecanismes de la guerra civil.”, però la dinàmica dels últims dies apunta en aquesta línia.
A principi d’any vaig participar per internet en la ponència sobre l’ideari polític de Un País en Comú ( ara Catalunya en Comú ) i ho vaig fer en l’epígraf de sobirania nacional. Vull només compartir un parell d’idees que van en la línia de preocupació i compromís amb el manteniment de la convivència a Catalunya i l’aposta per la cohesió de l’esquerra política i les classes populars. La primera unes afirmacions clarividents d’en Jordi Solé Tura, del seu llibre “ Autonomies, federalisme i autodeterminació “, de l’any 1987 ! Deia en Solé Tura:
“Un conflicte d’aquestes dimensions i característiques ( crear un Estat independent a partir de l’Espanya actual ) no seria una topada entre l’”esquerra” i la “dreta” ni entre el “progressisme” i la “reacció”, sino un conflicte que incidiria en totes les classes socials de Catalunya –en el nostre cas—i d’Espanya en el seu conjunt i que escindiria profundament tota la nostra societat. Una batalla política i social com aquesta convertiria les forces més dretanes en el nucli principal de reagrupament d’amplis sectors socials –fins i tot de sectors obrers i populars ( … ),”
http://federalistesdesquerres.blogspot.com.es/2014/01/jordi-sole-tura-i-la-independencia.html
Les eleccions al parlament de Catalunya, amb el triomf de Ciutadans en barris i ciutats on sempre havien guanyat socialistes i comunistes, avalen aquestes afirmacions i, al meu parer, haurien de fer reflexionar a l’esquerra catalanista no independentista.
La segona aportació és sobre una qüestió que, en el fons, tothom coneix, però que habitualment no es verbalitza en públic. En paraules de l’escriptor i col·laborador de la Vanguardia Jordi Amat :
“ (… )Mentrestant, tanmateix, la bona gent agrairia solucions honestes i realistes. I internament la primera d’aquestes solucions ha de partir d’una comprensió menys restrictiva de la societat catalana, que és de tot menys uniforme. La vinculació que els ciutadans d’aquest país establim amb la nostra comunitat té, ens agradi o no, un fort component identitari, però el factor d’identitat nacional és divers.
I la translació política d’aquesta pluralitat identitària, ara per ara, estableix dos blocs –sociològics, lingüístics i geogràfics– que els costa molt de trobar espais d’interacció. Ho van posar de manifest les eleccions del 27-S i també les del 20-D. Mentre no es creïn aquests espais d’interacció, desaccelerant el procés, nosaltres també serem part de la paràlisi.”
http://www.gxi.cat/-05-01-16-jordi-amat-mes-enlla-del-proces-la-vanguardia


Crec que és feina dels espais de l’esquerra, i en general de les persones de bona voluntat, crear aquests espais d’interacció fugint de la dinàmica dels radicalismes i la confrontació, justament en la línia que segueixen els teus articles, Mercè




Miky Aragón ha dit...

Gràcies per ser valenta! Les idees i el debat ajuden a posar llum a la tenebra. Jo també intentaré ser valent, per això aniré a votar.

Pau ha dit...

Bon dia Mercè, jo crec que davant la barbàrie no tenim un altre opció que votar (en un sentit o altre). Evidentment jo també vull votar en condicions, però quan no t'ho permeten amb tots els mitjans que estem veient aquests dies, i malgrat haver-ho demanat per activa i per passiva, no és lícit amagar el cap sota l'ala i excusar-se en que 'no reneix les condicions'. Tots sabem que no les reuneix perquè hi ha una part que ha fet els impossibles perquè així sigui. Jo combrego amb tu, en bona part del que expliques, tinc fòbia a les banderes i crec que el que fa gran Catalunya és la seva varietat, arabé el que també tinc clar es que si no fem res i acceptem viure resignadament esperant que els partits espanyols facin alguna cosa per preservar i respectar la nostra idiosincràsia (llengua, cultura, territori, economia...), ho tenim molt malament. Espanya malauradament ha estat construïda d'esquenes al Mediterrani(òbviament això es negarà), és definitivament centrípeta i afermant una identitat que a molts de nosaltres ens és completament aliena. Jo, ara definitivament vull marxar, per un dia recuperar l'amistat amb un país que reconec com a soci i amic. Ara tal com tenim establertes les relacions hi ha un menysteniment i abús constant (aquest dies ho podem veure en tot el seu potencial). Salut!

Mercè Solé ha dit...

Toni, m'has deixat ben sorpresa. M'alegra molt aquesta sintonia i m'agraden les cites que poses. Ens hem d'anar ajudant a trobar sortides a aquest desgavell, tan comunes com sigui possible. Reconec que m'agradaria molt poder fer front a les agressions del PP i de la seva marca blanca des d'una plataforma única. Crec que estaria bé agrupar tota la gent que volem que es respectin els drets humans i la democràcia, encara que el nostre projecte de futur sigui diferent, però ja es veu que costa molt. Uns avantposen sempre aquest referèndum tan mal girbat des del principi i s'atribueixen tota la democràcia del món com en fossin els únics propietaris, i els altres (PSC) no alcen la veu. Em sembla que tots plegats som molt estrets de mires i hauríem de deixar de banda els interessos purament electoralistes. Caminar junts sense presses. Hi ha qui, als no indepes, ens diu il·lusos perquè en el context d'Espanya és difícil millorar. Jo penso que el diàleg amb Espanya és imprescindible per tirar endavant, amb o sense independència. Res no és fàcil, per tant com menys ho emboliquem millor. En fi. Moltes gràcies per tot. Una abraçada

Mercè Solé ha dit...

Molt bé, Micky. Reconec que el cos em demana anar-hi, però crec que no ho he de fer. El món no s'acaba l'1-O. Crec que tindrem moltes ocasions de continuar treballant i que coïncidirem. Treure's el PP del damunt, i influir en el PSC-PSOE perquè adoptin una posició més favorable als desitjos catalans crec que és prioritari. Aquest matí en parlava amb un conegut indepe i tots dos estàvem d'acord que, vingui el que vingui, va per llarg i que el diàleg és imprescindible.

Mercè Solé ha dit...

Pau, crec que t'entenc bé. Jo no sé si ha estat la lluita obrera, amb tot el que significa, d'avenços i de pèrdues (darrerament, moltes), que ja m'he fet a la idea que quan vols una transformació gran has de prendre paciència, ser molt constant i no desanimar-te. Jo crec que les ànsies indepes són excessivament impacients, potser influïdes pel que avui és una màxima constant: ho vull tot i ho vull ara. Salut!

Toni ha dit...

Mercè, en la línia d'entesa de la qual parlem, és recomanable la lectura d'un article que Jaume Flaquer, responsable de l'àrea teològica de Cristianisme i Justícia,ha publicat al bloc de CiJ

http://blog.cristianismeijusticia.net/2017/09/22/confesiones-propias-problema-espana-catalunya#more-22011

També són interessants els comentaris que fan els lectors i les respostes d'en Jaume.

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Molt recomanable la reflexió del Jaume Flaquer, i gràcies al Toni per fer-la conèixer.