diumenge, 15 de juliol de 2012

Treballadors que hem ajudat a aixecar aquest país






Acte solidari aquesta tarda a les naus del Poblenou de Barcelona (Puigcerdà-Marroc). Com podeu llegir al manifest que vaig penjar ahir, unes tres-centes persones, d'origens molt diversos amb un grup significatiu d'africans malviuen a les indústries abandonades, sense cap servei. Ni aigua, en els darrers dies, sembla. Compten amb el suport d'una xarxa veïnal i parroquial que avui s'hi ha fet present.
De fet, m'he animat aquesta tarda a anar a la xocolatada que oferien, potser empesa per la sensació que aquesta població són els últims dels últims: immigrants, sense papers, sense suport familiar, sense habitatge, sense feina. I perquè darrerament rebo tantes convocatòries de manifestacions diverses que totes em semblen importants... a què no vaig perquè em sento desbordada i perquè ja no sé si les manis serveixen d'alguna cosa més que per animar-nos mútuament (cosa que no és poc). Aquest cop eren persones concretes i ja sé que la meva presència no els deu haver ajudat gaire, però em sembla que és bo que ens recordem els uns als altres que les persones, totes les persones, valen, com deia Cardijn, més que tot l'or del món, en la seva individualitat, en la seva història, en les seves mil possibilitats. Encara que els nostres governs tendeixen, com deia un dels africans que avui ha parlat, a transformar pobresa en delinqüència.
En aquesta història he de reconèixer que m'ha animat aquests dies llegir als diaris que hi ha una xarxa d'entitats disposada no només a portar-los menjar, sinó a pagar les multes que els posen per recollir ferralla (aviat els multaran fins i tot per respirar), i a donar-los suport de moltes menes.
Hi he anat, doncs, i he tingut ocasió de fer un tomb molt superficial per les seves instal·lacions. Dic instal·lacions per dir alguna cosa: d'entrada hi ha naus diverses, algunes en bon estat, i les altres a mig caure. He vist televisors i bicicletes molt tronades, mobles reciclats, racons molt personalitzats. I he vist gent dormint a terra. La convivència deu ser prou difícil, o sigui que ja és un punt positiu que es mantinguin més o menys units: nosaltres veiem els africans com si fossin un tot, però l'Àfrica és molt gran. I també hi ha gent d'aquí o d'altres països d'Europa i Amèrica, i dones i criatures. Entre la gent que els donava suport hi havia persones d'aquelles que hi saben ser sempre per donar un cop de mà: la Montserrat Milà, en Josep i l'Ernestina, en Jaume i la Pilar, en Salvador Torres, en Jordi Fontbona... També militants d'ICV com en Pere Nieto i en Ricard Gomà, gent del Col·lectiu de Dones en l'Església, gent gran, gent jove, gent amb rastes, gent una mica volada. Ben segur que des de l'òptica dels nostres governants, una colla de perdedors. Potser sí. Però crec que fan el que cal fer: reclamar sortides diferents per a gent que pateix molt.
De fet, fan bé de desallotjar-los d'un tal equipament. Qualsevol dia pot haver-hi una desgràcia. Ells tampoc no hi volen viure. Però el desallotjament no es pot fer sense oferir mesures alternatives i senzilles que els permetin viure amb dignitat. La situació és molt complexa i mereix un tractament individualitzat i amb recursos diversos. Els immigrants no són un objecte d'usar i llençar. Són persones amb drets i deures. Aquest ha de ser el nostre nord. Sense drets humans no hi ha sortida a la crisi.