diumenge, 1 de juliol de 2012

Sort de l'Ernestina i la Roser!

Aquest cap de setmana, que he tingut una mica més de calma, m'he entretingut a mirar el documental d'Oriol Porta L'Església rebel. La veritat és que m'ha agradat molt, tot i que no sé gaire si la gent que no coneix gaire el tema se'n podrà fer el càrrec, perquè resulta una mica embolicat i en el documental és difícil donar-ne una visió sintètica. Això també és memòria històrica i ara que tot el que sona a eclesial està tan mal vist crec que és bo que es conegui, no pas com una cosa que va passar i es va acabar, sinó com un corrent viu encara que minoritari. M'ha agradat també de veure les diverses visions sobre l'Abat Escarré i he de confessar que m'encanta com s'explica l'Hilari Raguer. 
La veritat és que és un aiguabarreig de lluites socials, de lluites nacionalistes, un plantar cara al nacionalcatolicisme des de diversos estaments i classes socials de la societat catalana. Durant la dictadura aquestes tendències tan diverses van anar confluint, mentre que avui tinc la sensació que més aviat estem tots ben centrifugats.
Amb tot, hi ha algunes coses que m'han xocat, del documental. En primer lloc, que la mirada sobre la història és una mirada sobretot de capellans, alguns d'ells secularitzats, però majoritàriament són capellans. I, és clar, una conseqüència és el fet que només hi surten dues dones: l'Ernestina Ròdenas, que ella sola donaria per uns quants programes, i que és una llàstima que no hi tingués més protagonisme, i l'altra, la Roser Bofill, recentment traspassada, que també podria explicar un munt de coses no solament sobre el Ciervo, també sobre Foc Nou. Però hagués estat bé que la vida de l'Església rebel dels homes i dones laics, de parròquies, de moviments, hi sortís reflectida a través dels seus protagonistes. Que es parlés tambe una mica més de la GOAC i que es digués alguna cosa de l'ACO, i de l'aixopluc que també Càritas va oferir al moviment veïnal. Més d'una assistent social va acabar a comissaria. 
Deu ser el meu desig d'explicar tantes i tantes coses. També d'on ha desembocat tot això, perquè l'esperit de la JOC té dificultats per sobreviure en un món marcat pel consum i per l'atur, però continua viu.
Res més. Moltes gràcies als qui l'heu fet possible. Us el recomano vivament, malgrat els matisos clericals i excessivament masculins. Em fa pensar que malgrat tots els canvis socials i eclesials, sempre que pensem en responsables de l'Església, anem a parar al clergat. I que la manca de dones en segons quins llocs no fa encara prou nosa...