dimarts, 15 de febrer de 2011

N'hi ha una presó...

He passat pel carrer d’Entença de Barcelona i, ves per on, m’ha vingut al cap una cançoneta dels anys 70 que cantaven els estudiants dedicada, crec, al rector García Valdecasas. La cançó, poc correcta políticament –ho aviso per si de cas– deia:

Allà al carrer d’Entença

n’hi ha una presó;

de presos mai n’hi manquen,

petita, marica;

prous n’hi porta el rector,

cabreta, cabró.

La recullo com a contribució a això de la memòria històrica, que també està feta de coses d’aquestes. La petita memòria de la resistència.

La cançó, per cert, la vaig aprendre en una cosa que fèiem a l’escoltisme i que es deia FOCA, que vol dir Formació de Caps. La Formació de Caps suposo que es deu continuar fent, però no sé si encara li donen aquest nom tan pintoresc…

I bé. Ara, un cop dit això, em permetreu que us posi la lletra sencera de la cançó original, en la versió més completa que he trobat. La primera estrofa recordo que la vaig aprendre de petitó, i de més gran vaig aprendre les de la versió reduïda, més o menys la que cantava Joan Manuel Serrat. És una cançó que sempre m’ha agradat molt. Doncs apa, aquí va aquest esplèndid romanç.

A la ciutat de Lleida n'hi ha una presó;
de presos, mai n'hi manquen, petita, bonica,
prou n'hi porta el baró, lireta, liró.

N'hi ha trenta-tres presos, canten una cançó;
l'ha feta i l'ha dictada, petita, bonica,
el més jove de tots, lireta, liró.

La nina se'ls escolta de dalt del mirador;
a cada posadeta, petita, bonica,
ne davalla un graó, lireta, liró.

Els presos se n'adonen i paren la cançó.
Canteu, canteu, bons presos, petita, bonica,
canteu-me la cançó, lireta, liró.

Com cantarem, senyora, si estem en greu presó?
Que us falta menjar o beure, petita, bonica,
o us quiten la ració? lireta, liró.

No ens falta menjar i beure, ni ens quiten la ració;
el que ens falta, senyora, petita, bonica,
les claus de la presó, lireta, liró.

Canteu, canteu-me, presos, acabeu la cançó;
canteu, canteu-me, presos, petita, bonica,
que me'n captiva el so, lireta, liró.

Canteu, canteu-me presos, d’aquí us en trauré a tots;

‘niré a veure el meu pare, petita, bonica,

recaptaré el perdó, lireta, liró.

Qui és que l'ha dictada, tan bonica cançó?
El del barretet negre, petita, bonica,
el més jove de tots, lireta, liró.

Ja se'n va a n'el seu pare a demanar-li un do.
Ja se’n va a n’el seu pare, petita, bonica,
a recaptar el perdó, lireta, liró.

Ai pare, lo meu pare, jo vos deman un do;
no vos deman València, petita, bonica,
ni tampoc Aragó, lireta, liró.

Ni tampoc Barcelona, ciutat de gran valor.
Ai, filla, Margarida, petita, bonica,
quin do vols que jo et dó? lireta, liró.

Ai, pare, lo meu pare, les claus de la presó.
Ai, filla, Margarida, petita, bonica,
això no pot ser, no, lireta, liró.

Els presos fugirien, com quedaria, jo?
Digues per què vols, filla, petita, bonica,
les claus de la presó? lireta, liró.

Ai pare, lo meu pare, per treure'n mon aimador.
Ai, filla, Margarida, petita, bonica,
qui és ton aimador? lireta, liró.

Ai pare, lo meu pare, el més petit de tots.
Ai, filla, Margarida, petita, bonica,
això no pot ser, no! lireta, liró.

Han cremat la Garriga, Conflent i Rosselló.
Dels presos que allà canten, petita, bonica,
digueu, què en fareu, vós? lireta, liró.

S'acosta el sant dissabte, els penjaran a tots.
Ai, pare, lo meu pare, petita, bonica,
no pengeu l'aimador! lireta, liró.

Ai, filla, Margarida, serà el primer de tots.
Les cordes són filades, petita, bonica,
que en costen a pes d'or, lireta, liró.

Ai pare, lo meu pare, pengeu-me a mi i tot;
feu les forques de plata, petita, bonica,
feu-ne los dogals d'or, lireta, liró.

I a cada cap de forca poseu-hi un pom de flors;
perquè la gent que passi petita, bonica,
sentin la bona olor lireta, liró.

Resin un parenostre per l'ànima de tots dos,
i diguin: Ai la trista, petita, bonica,
que ha mort per l'aimador! lireta, liró.

Déu la perdó, floreta, matí de cada flor.
Qui és aquesta donzella, petita, bonica,
que és morta per amor? lireta, liró.

Néta és del rei d'Hongria, parenta del d'Aragó.
Déu l'haja perdonada, petita, bonica,
la filla del baró, lireta, liró.

Mentre el baró dormia la filla no dorm no,
li n'ha dat dormitori, petita, bonica,
dormitori del bo, lireta, liró.

Que de vint-i-quatre hores no tornarà a raó.
Sota el coixí li troba, petita, bonica,
les claus de la presó, lireta, liró.

Eixiu, eixiu, los presos, eixiu, eixiu-ne tots;
aneu's-en cap a França, petita, bonica,
i feu-ne una cançó, lireta, liró.

La filla vos lliberta, la filla del baró.
El qui no se'n vol moure, petita, bonica,
n'és lo seu aimador, lireta, liró.

Anem, anem, la bella, a fira a Tarascó;
us compraré les robes, petita, bonica,
del més bonics colors, lireta, liró.

Les tallaran set sastres, cosint-les vint-i-dos;
a cada estisorada, petita, bonica,
durem un ram de flors, lireta, liró.

A cada punt d'agulla refermaré l'amor.
Quan les tindreu cosides, petita, bonica,
ens casarem tots dos, lireta, liró.

Els presos tots corrien, no corre l'aimador.
Girat cap endarrere, petita, bonica,
guaitava el seu amor, lireta, liró.

(Josep Lligadas)

1 comentari:

Ramon Bassas ha dit...

Jo la vaig aprendre de la meva àvia materna; curiosament, quan es va 'ferir' es va desinhibir i d'ella vaig aoprendre moltes canços i romanços antics