dimecres, 16 de febrer de 2011

La presó de Lleida

La versió de “La presó de Lleida” que vaig posar ahir, jo no la coneixia. De fet, estava buscant per Internet la típica, la que canta el Joan Manuel Serrat i que és més o menys la que jo coneixia, i em vaig trobar aquesta. Vaig patir una mica per endreçar-la, perquè entre altres coses qui la va copiar s’havia saltat alguns dels versos que es repeteixen, i no quadrava amb la música. Aquesta mena de romanços ho fan força, això de repetir versos, i vaig haver d’endevinar com devia ser la versió correcta… Però el més curiós va ser que de tant en tant apareixia la paraula “animador”, que no tenia cap sentit en aquest text, i que de fet havia de ser “aimador”. I és que havia actuat aquesta mena de malvat manipulador de textos que s’anomena “corrector automàtic”, i com que això d’“aimador” no li sonava ho havia substituït sistemàticament per “animador”. Jo crec que caldria fer una llei prohibint els correctors automàtics, que són un dels grans instruments de desnaturalització de la llengua…
Bé, doncs com he dit, aquesta versió no la coneixia. I és obvi que la intencionalitat del text és radicalment diferent de la que s’ha popularitzat més, i que s’acaba amb allò de “a cada cap de forca poseu-hi un pom de flors…”. És a dir, que s’acaba amb un to de romanicisme tràgic i resignat, que poetitza la mort per amor.
I en canvi, la versió llarga, que certament deu ser l’original, el que fa és rebel·lar-se contra l’autoritat amb tot l’enginy del món, utilitzant “dormitori del bo” (que bé que sona!), i aconseguint que els presos fugin. És molt millor això que el romanticisme tràgic i resignat… Tot i que també té un final molt romàntic, però no gens tràgic ni resignat, obert a fer que la història continuï: “Girat cap endarrere, guaitava el seu amor…”.
M’ha agradat, descobrir aquesta versió llarga i de to tan diferent. En quin moment es devia popularitzar la versió escurçada i “redireccionada”? (Josep Lligadas)