Déus, homes, dones i lideratges

Ahir vaig anar a veure aquesta esplèndida pel·lícula, De dioses y hombres, que és una llarga i profunda pregària contemplativa de principi a final, magníficament interpretada. Realment és curiós com un director que s'autodefineix com a agnòstic, és capaç d'expressar tan bé el "nucli dur" de la fe, com a mínim de la cristiana. I sospito que no només de la cristiana.

Homes que no fan proselitisme, que no aspiren a dirigir res, però que són, com es diu en cert moment de la pel·lícula, aquella branca sobre la qual els ocells troben un suport on viure.

Al vespre vaig anar a una xerrada sobre el llibre Veïnes i Monges. Mentre la preparava em vaig adonar que potser el que m'havia admirat de moltes d'aquestes dones era la seva capacitat de prendre part en les coses col·lectives amb senzillesa i sense cap voluntat de "liderar-les".

I és que odio aquesta paraula i l'ús que en fan, sobretot, alguns partits polítics (encara que també ho he sentit en boca d'alguna ONG convençuda que només ella tenia la "salvació" del món). Sembla que cada candidat hagi de "liderar" determinats projectes, i que pugui fer-ho sol (o acompanyat només dels respectius correligionaris, perquè l'altra gent, que segurament no té res a aportar, caurà rendida davant la seva eficàcia i il·luminació). I donen per entès que "liderar" significa ser el capdavanter, el dirigent, el qui sap on cal anar i què cal fer. Pretenciosos, sens dubte. Però és el to que tenen avui majoritàriament les campanyes, on el o la protagonista sempre és la foto del candidat i no la foto del poble a qui pretenen servir. Segurament és el que reclamen els mitjans de comunicació i probablement els electors som prou rucs com per respondre a aquest esquema. Però no diu gaire a favor de la qualitat de la nostra democràcia i participació.

Potser no ve a tomb, tot això. És el contrast de la vida política amb la pel·lícula d'ahir, i amb el testimoni d'aquells monjos capaços d'afrontar el diàleg, el dubte, la violència, la por, el perdó fins a acceptar viure-les amb coherència amb la seva fe, i conscients que potser no arreglaran el món sencer. Per cert, després d'unes quantes magnífiques pel·lícules sobre monjos, així, en masculí, quan pensen fer-ne sobre monges? i sobre religioses? Amb aquest esperit, és clar. Sors "Citroën", absteniu-vos!

Mercè

PS: No recordava el documental sobre Cristina Kaufmann ni que estan fent una pel·lícula francesa (amb 25 anys de retard!) sobre Teresa de Lisieux...