dissabte, 12 de febrer de 2011

L'immaterial és el més consistent que existeix en la societat


Ho deia aquest matí Víctor Renes, sociòleg i ex director del departament d'Estudis de Càritas Espanyola, que ha fet una esplèndida (i densa) xerrada a la XXIII Jornada d'Estudis de la Pastoral Obrera de Catalunya.
La veritat és que tenia moltes ganes d'escoltar-lo, perquè en tinc molt bon record d'alguna feina a Càritas Espanyola en què havíem coïncidit. I no m'ha decebut gens, tot i que he de reconèixer que a estones se'm feia difícil de seguir tot el que ens anava abocant, precisament perquè ha fet una molt rica aportació.
Intentaré fer-me'n una síntesi d'aquí uns dies, perquè m'ho ha demanat l'Albert per al butlletí de l'ACO i perquè em va bé d'anar rumiant tot el que ha sortit. Però em ve de gust ara, tot i el cansament, comentar alguna de les coses que ens ha dit, encara que sigui d'una manera molt desordenada:
  • Els remeis que pretesament es donen a la crisi poden servir a curt termini, però a la llarga agreugen encara més la situació. Ens trobem en un punt en què no acabem de saber si l'Estat de Benestar europeu s'interromp temporalment o bé si ha començat la seva liquidació permanent.
  • les causes de la crisi cal buscar-les en el paradoxal aparellament que s'ha anat mantenint des dels anys 80: una extensió infinita de la producció a baix cost, que exigia un creixement desmesurat del consum, i un retall salarial acompanyat de precarietat laboral. Totes dues coses plegades han portat a estirar més el braç que la màniga: l'endeutament privat i públic.
  • vivim en una mena de cop d'estat no declarat: ens governa un mercat que no hem elegit, que ni tan sols acabem de conèixer i que "dicta" què fer als governs formals.
  • la crisi afecta tres qüestions bàsiques entrellaçades: el capital, l'energia i l'alimentació.
  • la desafecció democràtica, acompanyada d'una manca de cohesió cada cop més gran, deixa els més pobres en una situació molt vulnerable. I aquí hi ha posat la frase que titula aquest post. Perquè l'ajuda mútua, la solidaritat obrera, el suport familiar han ajudat a resistir moltes crisis. Però la tendència de la nostra societat no va per aquí. La cultura obrera ja no inclou avui els sectors més desprotegits de la classe treballadora, perquè costa molt de sortir del corporativisme.
  • el nou escenari social parteix d'uns nous axiomes: més és igual a millor; el preu és el valor de les coses (un valor que posa el mercat) i els subjectes s'han anat convertint en objectes.
  • avui hi ha més "desanuncis" que no pas "anuncis". La política no serveix, els sindicats són obsolets... és una mena de crisi d'oferta de sentit de les coses. En canvi, d'utopies ningú no en parla. Les utopies, per cert, que s'han d'anar coent, cuidant, creant.
Entre les propostes en positiu, en Víctor parlava de la satisfacció de necessitats (de subsistència, però també de protecció, afecte, enteniment, lleure, creativitat, llibertat, identitat... totes elles transcendents), de la construcció de sentit i de l'empoderament de les persones com a subjectes i protagonistes. En fi, el factor C: Col·laboració, Cooperació; Comunitat, aCompanyament, Calidesa, Compartir...
En fi, a mi m'ha semblat molt suggerent. No sé com ha anat el posterior debat ni el treball en grups perquè he hagut de marxar, però a mi, certament, m'ha anat molt bé ser-hi.
Mercè