dilluns, 31 de gener de 2011

Llum (de pagament) i ombres


A la darrera trobada de la redacció de l'Agulla vam estar parlant una bona estona de com s'apujaria la factura de la llum. La primera reacció va ser de sorpresa i d'indignació. Un de la colla, però, que treballa en temes de medi ambient, ens feia la reflexió que l'Administració no pot estar pagant indefinidament un servei que és molt més car del que nosaltres realment paguem i que caldria distingir entre els diversos usos del consum. A part de la pèssima pedagogia sobre el tema tant del govern del PP en el seu moment com del actual, no podem fer creixer una bola que cada dia serà més gran. Arran d'auesta conversa se m'acudeixen unes quantes coses:
  • En un país on la major part de pensions mínimes (per vellesa, viduïtat i malaltia!) i el SMI se situen ja d'entrada per sota el llindar de la pobresa segons els paràmetres europeus, i on l'atur fa estralls per la crisi, caldria garantir uns mínims d'accessibilitat als subministraments bàsics, com un dret de la gent. Altrament les persones més vulnerables, sovint infants, malalts i gent gran, se'n ressenten, i molt. Ja em veig venir que Càritas haurà d'incrementar notablement els ajuts destinats a cobrir els subministraments. I em sembla que això hauria de contemplar-se com un dret, no com una assistència graciable. Sovint la gent critica als pobres (i només als pobres, que per això ho són i tothom s'hi pot ficar!) la seva elevada despesa elèctrica. És veritat que n'hi ha que no són gaire curosos, però no crec pas que ho siguin menys que la mitjana. I quan feia de treballadora social veia gent gran que passava el dia al llit per no haver d'engegar l'estufa.
  • La manera potser més eficaç de vigilar el consum és ser conscients de què costa el subministrament elèctric (i no només l'elèctric) i contribuir-hi econòmicament, endeutar el país per això és absurd si no hi ha un pla ben definit de sostenibilitat. I és que aviat jubilarem fins i tot les escombres substituint-les per robots que fan la feina... amb corrent elèctric. És una total exageració la quantitat d'endolls i recarregadors que arribem a connectar al cap del dia i que considerem imprescindibles. És un tic més aviat irresponsable.
  • És urgent i necessària una reducció del consum energètic: per la via dels hàbits, de les instal·lacions casolanes i del transport públic. Però ens hi resistim estúpidament. I quan es parla de dèficit públic només s'esmenta el sistema de pensions i de prestacions per als més pobres. Es troba normal, en canvi, subvencionar el consum de cotxes de gran cilindrada, grans consumidors de carburant. D'acord que cal salvar els llocs de treball de la indústria automobilística a curt termini, però cal pensar també a llarg termini. Áltrament és com una mena de suïcidi col·lectiu.
Si l'augment del preu de l'electricitat no ens fa pensar en totes aquestes coses, no sé si arribarem gaire lluny. I de cap manera em sembla just exigir un abaratiment sense que hi hagi una discriminació entre els molts usos i aplicacions de l'electricitat.