diumenge, 23 de gener de 2011

Grisor. Caminar enmig de la boira


Fa dies que tinc ganes d'escriure. Em van passant pel cap temes, que en aquell moment només tinc el temps just d'anotar. Em costa trobar el moment de posar-m'hi. És veritat que tinc molta feina, però la sensació és que o bé de moltes de les qüestions que em sorgeixen ja n'he parlat en un moment o altre, o bé em costa de trobar arguments, o sigui de posar en marxa la neurona. O bé m'adono que darrerament estic poc al cas de l'actualitat. Hem canviat la dinàmica televisiva de la casa i ara (per sort) ja no dinem o sopem compartint taula amb els informatius, cosa que em sembla que em fa més feliç, i a mi cada cop em costa més llegir el diari. He de reconèixer que la crisi i la sensació que certament hem d'anar molt a fons per canviar de debò les coses, sense que els camins estiguin gaire clars em posen de mal humor. I que la situació política actual (i l'eclesial, posats a fer) em deprimeix. Quan veig en Felip Puig o el govern de CiU en general senzillament plegaria de ciutadana, que és just el que no s'ha de fer, és clar. Em desanima profundament el que està passant amb el cas Millet, que em sembla un bon símbol de la situació de Catalunya.
Però vaja. Un bon dia la boira s'aixeca i les coses es veuen més clares, i millor emmarcades. I ningú no diu que avançar s'assembli a anar per una autopista a tota pastilla i en línia recta. Convé continuar treballant tossudament i amb l'altra gent, perquè allà on no arriba l'un arriba l'altre, i tenir present que la pròpia petitesa i mediocritat de fet no signifiquen gran cosa. De fet són molt poc importants. Potser ho és més posar-ho tot en joc, encara que sigui poc. En això tinc molt de camí a recórrer.
És el que se m'acudia també aquests darrers dies, que, per raons de feina, vaig passar a Puiggraciós. Em surt un post trist, però jo de fet no n'estic gaire. Senzillament em sento desorientada i en una mena de "stand by". Ja ens en sortirem. Mercè