dilluns, 17 de gener de 2011

Respirant. A ple pulmó.


Respira és un programa de BTV de què ja us vaig parlar curiosament avui fa just un any. M’agrada pel seu to reposat i reflexiu, tan a les antípodes de la major part dels programes de televisió que es fan avui.

Fa unes setmanes vaig rebre un correu en què em proposaven col·laborar en un dels seus programes. Havien llegit un post d’aquest blog (sóc lletja, i què!), que vaig escriure després d’haver-me trobat un comentari anònim en què es reien d’en Josep per haver-se casat amb un “cardo” com jo. Era un comentari, que s’ha repetit alguna altra vegada, perfectament en la línia de Germinans: anònim, d’Església, volgudament cruel. Per als qui no la coneixeu, Germinans és una plana web feta bàsicament per capellans, en què, sense identificar-se, es dediquen a clavar guitzes a tothom que consideren poc ortodox. Fa temps que ens han deixat tranquils, però en Josep ha rebut força, i jo com a torna, amb alguna al·lusió irònica a la meva bellesa. Res pel que valgui la pena patir, però resulta exòtic per exemple trobar-se sense més en boca de la Falange Española (un cop va passar!), perquè una web d’aquestes caracteristiques atreu tot el friquisme ultradretà, que se’n fa ressò amb molt de gust.

Doncs ahir es va emetre el programa, amb el títol “Ser lleig” (que podeu veure aquí, si us ve de gust). Un parell de testimonis (Josep Maria Riera, actor, i servidora) expliquem com portem això de no ser al “top ten” de la guapura, i un psicòleg (Antonio Bolinches) comenta el tema. La veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé a la gravació, amb la Diana i en Bruno. Gent jove, molt bons professionals, que s’havien preparat a consciència per a l’ocasió, que et feien sentir còmoda i relaxada a l’hora d’expressar-te i que -tant ells com les persones que han editat el programa- han mostrat una sensibilitat i una consideració en dosis elevades. Cinc hores de gravació reduïdes a vuit o nou minuts. La Diana ja em deia que per cada minut, cal una hora. Però jo els vaig agrair la reflexió i la llarga conversa. A part que el meu llistó de vanitat i d’autoestima ha pujat força, l’ocasió m’està donant l’oportunitat de parlar-ne amb amics, companys i coneguts, que no és poc.

De fet penso que no es tracta de ser guapo o de ser lleig, sinó de com et sents respecte a la gent que t’envolta i d’allò que et fa feliç. He de dir que sempre he patit més pel caràcter (el mal geni, l’enveja… la llisteta, en fi, de misèries que tots arrosseguem) que no pas pel físic, que no em preocupa gaire. I a hores d’ara, ja ni això.

Gràcies, Respira, i, vés per on, gràcies Germinans. Que sense vosaltres no hi hagués hagut ni reflexió ni programa. Mercè

4 comentaris:

Una amiga ha dit...

Ostres! Una colla de capellans que es dedica a ficar-se amb la gent, així a "saco"? Però quina mena de capellans són, això? Alguna vegada he visitat aquesta pàgina que dius però em pensava que eren persones una mica "penjades" o desiquilibrades, els que ho escriuen. Ho dic per la forma dels escrits. Ara sí que he quedat de pedra. I el Papa no els diu res, a aquestes persones? Carai, tu! Llavors critiquen als musulmans... Hi ha una dita que diu "La llengua no té ossos però en trenca de molt grossos". I llavors volen que ens entenguem amb els "germans separats" i que torni la gent. Amb aquests exemples, és normal que n'hi hagi que prefereixin quedar-se entre els "pagans", perquè si fa no fa...
Una abraçada.
NOTA: No els pot denunciar ningú?

Una amiga ha dit...

M'he descuidat una cosa: la bellesa està en l'interior. I no sé quina cara fan els d'aquella pàgina web, però penso que són molt lletjos, tenint en compte el que escriuen.

Sílvia ha dit...

Hola,
acabo de veure el programa "Respira" on t'han entrevistat. Sóc minusvàlida i em considero una persona atractiva. Estic casada amb un home fantàstic que em troba guapa i sexi, i jo no li portaré pas la contrària ;-). Crec que en el fet de considerar-se "lletja" (i crec que tu no ho ets) hi ha també com ens han fet sentir de petits, com ens han fet veure reflectits al mirall els nostres pares, especialment les nostres mares. La meva mare, a pesar de la cadira de rodes, sempre em va fer sentir maca i atractiva, i això que només faig un metre vint.
Una abraçada!

El mosquit i el camell ha dit...

Moltes gràcies a totes dues.
Amiga, efectivament aquest personal està una mica taradet i penso que no val la pena, si no van a més, complicar-s'hi gaire la vida. Avui mateix ocupen una plana del Periòdico i jo, d'una gent que escriu des de l'anonimat, penso que no es mereixen tanta atenció. En fi, ja tenim feina, ja...
Sílvia, tens tota la raó. Jo em sembla que no m'ho havia plantejat gaire en serio fins haver-me trobat el comentari de marres. Vaig dir que era lletja, perquè és clar, guapa, guapa, tampoc. Però ja ens entenem, oi? Una abraçada a totes dues!