diumenge, 30 de gener de 2011

Un moviment com l'ACO


Divendres vam tenir revisió de vida. "Tocava" -sí, dit amb aquest entusiasme que detecteu- parlar d'economia. Si més no, amb aquest resignat esperit ens vam posar a respondre el qüestionari que la comissió d'economia del moviment ens havia fet arribar i que ens demanava que responguéssim abans de final de mes Les preguntes, que d'entrada em van semblar molt retòriques, anaven al fons de la qüestió: com valorem l'ACO? Ens hi sentim implicats? Això es reflecteix en el pagament de la quota? La nostra quota s'adiu a les necessitats del moviment?
Vam començar desganats, però ens vam anar animant. L'ACO és la nostra (molt afortunada) manera de viure l'Església. Per a alguns, pràcticament l'única, per a d'altres, complementària amb la vida parroquial. Però en qualsevol cas, potser una manera de viure la fe que ens acaba construint com a persones que ens ajuda a subratllar uns determinats aspectes i maneres de fer. i que ens eixampla la visió. És clar que si no ens hi trobéssim bé no hi fórem, però al cap de tants anys tots reconeixíem haver-nos sentit sempre acollits i acceptats, que és molt més del que es pot dir de bona part del món que ens envolta. No pas perquè siguem bons, sinó perquè som. Un petit reflex de com Déu ens estima siguem com siguem, jo diria. La descoberta en l'altre d'una discreta -discreta per senzilla i autèntica, no per mediocre- manera de viure a fons l'evangeli.
Sense moviment, el grup no resistiria, dèiem. I tots els que en un moment o altre hi hem tingut responsabilitats, n'hem sortit satisfets. Hem tingut molta feina i poques angoixes, però a l'ACO allò del treball en equip no sol ser retòrica. De fet servidora que sempre va per feina, de vegades a l'ACO ha hagut de callar, escoltar i esperar. I aquest m'ha estat un molt bon exercici, certament. Algú deia que les responsabilitats en el món parroquial també t'ajuden a estimar-lo més. Però el cert és que un moviment de laics, portat per laics, et convida molt més a comprometre't-hi. I no només perquè et resulti més agradable treballar en una atmosfera menys clerical, sinó perquè la mateixa dinàmica del moviment t'empeny a treballar-hi i t'està proposant responsabilitats concretes, petites o grans, tot sovint.
Sobre les parròquies teníem experiències diverses -la major part positives, he de dir. Però sí que estàvem d'acord que a l'ACO, potser perquè l'ambient porta a conèixer els companys una mica més, et sents més valorat com a persona. A la parròquia et sents molt més petit, dins d'una "massa" menys personalitzada. La parròquia, deia algú, aporta un plus de realisme: és l'Església, no pas dels meus amics, sinó la de tothom, la no triada.
Una aportació positiva de l'ACO és l'interès per la formació de la gent. Encara que no sempre l'aprofitem com caldria, qui més qui menys se n'ha beneficiat per madurar la seva fe. La formació de l'ACO sempre et qüestiona de manera molt personal i sobre temes que et porten a eixamplar la mirada.
Sortien també alguns aspectes no tant positius: de vegades a l'ACO tenim massa manies i potser ens hauríem d'obrir una mica més, sobretot si volem arribar als "pobres" de debò, els quals potser s'adreçaran a una parròquia, però difícilment a una cosa tan intangible com un moviment. Correm el risc d'un cert elitisme, i ens cal segurament tenir molt més present que som un moviment amb voluntat d'arribar a molta altra gent que no sigui "de l'olla", treballadors com nosaltres. També a les revisions de vida, si més no el nostre grup, hem de treballar més la pregària.
Finalment, malgrat la nostra satisfacció, vam descobrir que no tothom del nostre grup pagava la quota (barreja de mandra, atabalament i "despiste") i que alguns feia massa temps que no en revisàvem l'import. Tenim deures per al nostre "actuar". Ja se sap que el que t'estimes et toca la butxaca. En qualsevol cas, l'Aco s'ho val.
Mercè