dissabte, 1 de maig de 2010

¡Ea, ea, ea, el mocho se cabrea!

, Com a eslògan no és gaire políticament correcte, però d'expressiu sí que n'és, sí... Aquest matí he assistit al ritual anual del Primer de Maig. Trobada esperada amb molts amics, homenatge als homes i dones gràcies als quals els treballadors gaudim d'una colla de drets sovint no prou valorats per nosaltres mateixos, reivindicació de la dignitat de les persones que no comptem amb altres mitjans per viure que els provinents del nostre treball.
És un espai també de trobada de les moltes iniciatives polítiques i sindicals que sempre penses que són residuals, però que es mantenen i amb un bon nombre de joves. Pots col·leccionar manifestos amb una estètica d'octaveta gairebé de "vietnamita", inacabables i repartits com si en depengués la revolució del món. Però intueixes l'esperança i la bona fe que hi ha al darrere.
Sempre em fa la sensació que hi anem més els convençuts que no pas els precaris, però avui he trobat a faltar més empreses concretes amb dificultats (sempre és una bona forma de donar-se a conèixer i de visualitzar de quina manera ens afecta la crisi) i, sobretot, els aturats. En aquesta democràcia poc participativa que vivim i en un moment en què tot allò que és col·lectiu va de baixa, és una pena que costi tant d'articular un moviment obrer que és imprescindible per fer front a la crisi a què ens ha portat no només el capitalisme sinó una colla d'irresponsables i ambiciosos especuladors. Ja sé que els sindicats, com qualsevol altra institució (política, eclesial, jurídica...) tenen encerts i errades i alguns tics i abusos que convindria canviar, però també és cert que mai no han gaudit de l'apreci dels mitjans de comunicació i de que molts treballadors els critiquen... des de la passivitat més absoluta. Ser sindicalista en una empresa és mullar-se, i molt, tant davant dels treballadors com davant de l'empresa. És complicar-se la vida, sovint per problemes que no són els propis, és col·locar-se a la llista dels perdedors.
Alguns grups reclamaven la vaga general contra la crisi, i argumentaven que els sindicats són uns venuts perquè no la convoquen, però jo no veig que les "masses" estiguin reclamant precisament això en aquests moments. Ja m'agradaria, ja, poder fer una vaga general, perquè crec que de motius no en falten, però no ens cal cremar cartutxos inútilment. En fi. Visca el Primer de Maig, visca la Classe Treballadora! Mercè

1 comentari:

Anònim ha dit...

S'ha de ser molt fill de puta anar a favor d'un grup q vol tenir Catalunya sotmesa a Espanya.

Visca Catalunya lliure i catalana!