divendres, 21 de maig de 2010

Continuar caminant com a diaques permanents


Acabo d'arribar de la celebració en què en Pere Pujol i en Miquel Angel Jiménez han rebut de mans del bisbe Agustí, de Sant Feliu, el ministeri de lectors. Un dels primers passos que, si Déu vol, els acabarà portant al diaconat permanent. De fet, quan ja estem acostumats a veure molts homes i moltes dones (per sort, això encara ens ho deixen fer, a les dones) llegir i fer diversos serveis en les celebracions litúrgiques, es fa una mica estranya una celebració tan solemne amb alba inclosa per unes tasques que sovint veiem "poc sacralitzades" (ara bé quan algun liturgista m'estira les orelles). A mi m'ha recordat els temps en què poca gent potser sabia llegir, i tenir un lector laïc en una comunitat era un fet especialment important. Avui aquests ministeris formalment només es donen als homes que fan camí cap al diaconat o cap al presbiterat.
Però estranyeses a part, m'alegro molt d'haver-hi anat. Tinc la sort de compartir comissió de pastoral obrera del bisbat amb tots dos: en Pere és fuster, està casat i té tres filles encara molt petites. En Miquel Àngel és prejubilat, per gràcia de la deslocalització de la Braun (bé, l'empresa al final ja tenia un altre nom, després d'haver patit diversos processos de compra) i ha estat molts anys membre del comitè d'empresa. Amb la Maria formen un tàndem ben avingut i tenen quatre filles i un nét. Me n'alegro per l'Església, així, en majúscula. Sens dubte és una sort que persones com ells, que es prenen el diaconat realment com un servei, que són bons companys, (recordo amb molt d'agraïment el suport d'en Miquel Àngel des de l'ACO quan servidora tenia greus problemes laborals) amb molta experiència eclesial, que saben què és la vida laboral , i què vol dir una responsabilitat familiar, puguin rebre l'encàrrec de celebrar (alguns sagraments), predicar, fer determinats serveis.
Està bé a més que puguin fer aquest camí quan ja tenen uns anys. Em sembla que poden aportar una experiència de vida i una forma d'acompanyar les persones que no s'aprén als seminaris ni a les facultats de teologia. En fi, em vénen al cap encara unes quantes coses més sobre l'ordenació i els costums eclesiàstics i l'enriquiment que suposaria si es plantegessin uns quants canvis. Però deixem-ho aquí. Ja espero amb ganes el següent pas d'en Pere i d'en Miquel-Àngel.
Per cert, en la mateixa celebració ha fet el seu primer pas, com a acòlit, en Joan-Lluís Salas, a qui no conec que comença a preparar-se per esdevenir també diaca permanent, al Prat.
Mercè

2 comentaris:

Marta ha dit...

oh, com m'impressiona veure a en Miquel Àngel vestit de capellà????

El mosquit i el camell ha dit...

I com el qui diu encara no s'hi ha posat... Quan sigui tot un diaca i es posi una dalmàtica, farà patxoca. Diuen que és el tipus de vestit que duien els emperadors... En fi, sort que continua sent el Miquel Àngel de sempre!