La porta oberta. Per marxar.

Porto uns quants dies força atrafegada i no miro gaire la televisió. He vist, per pura casualitat i sense haver pogut acabar d'escoltar la notícia, Francesc Baltasar dient que la gent d’ICV que discrepés de les decisions que la Direcció del partit havia pres en relació a la sequera tenia la porta oberta per marxar. Em pregunto si això de la “radicalitat democràtica” que surt a tants papers nostres deu anar per aquí. Jo em creia que era una altra cosa.

No sé si la decisió del transvasament-fantasma és correcta o no, o si a l’Ebre fan corporativisme o no. Em sento inclinada a donar la raó a ICV: és una situació d’emergència, s’estan prenent ja fa temps mesures alternatives en la direcció correcta, la mesura seria provisional, segons sembla. Però en qualsevol cas el que és cert és que no hi ha capacitat (ni voluntat, potser?)ni d’explicar-se ni de consens, en un partit que justament s’omple de boca d’una altra manera de fer política, més participativa. La reacció del conseller no es diferencia en res de la que els sindicalistes hem sentit tantes vegades en les converses amb les empreses: “Si no t’agrada, porta!” Deu ser perquè anem sobrats de personal, perquè a les darreres eleccions ens ha anat molt bé, o perquè en un tema tan sensible no val la pena dialogar, no pas amb els que no són de la nostra corda, sinó amb els propis.

Certament som en hores baixes. I, posats a no trobar-nos, no només existeixen les portes per als militants de base, sinó la possibilitat de dimitir per als càrrecs del partit. Mercè Solé