Ara resulta que la gent ja no fa un pas endavant quan es mostra decidit a fer una determinada cosa, sinó que el que fa és una passa endavant. El motiu és, naturalment, que “passa” és més diferent del castellà que “pas”. I com que els nostres estimats hipernacionalistes han aconseguit crear el clima que la llengua catalana com menys s’assembli al castellà millor, doncs apa. I ves per on, així és com es fa malbé Bé, i resulta que quan publiques alguna cosa, et trobes un corrector hipernacional que et canvia “arreglar una aixeta” per “adobar una aixeta”, quan les dues coses són igualment correctes, o no et deixa anar a un determinat lloc, sinó que t’obliga a anar a un determinat indret, perquè, evidentment, sona més diferent del castellà.
Hi ha una fauna de correctors lingüístics realment perillosíssima. Per a ells, la llengua és una mena de deessa que té unes normatives superintocables, que riu-te’n de les del Vaticà. Prefereixen una llengua avorrida però estrictíssimament correcta, abans que una llengua viva, creadora, amb capacitat d’expressar nous matisos o de buscar formes d’expressió més intenses. Aquestes llibertats els semblen gravíssimes heretgies.
Però el fet és que, sense aquesta llibertat, la llengua no tira. Quan escrius, tan important de cara a transmetre el teu pensament és el que vols dir com la manera com ho dius. I elaborar aquesta manera amb tota la riquesa possible, només es pot fer si no estàs obligat a dur un munt de cotilles engavanyadores.
Bé. De tot aquest tema se’n podrien treure diverses conclusions. Però aquí en vull apuntar només una. I és que això dels blogs és un magnífic invent, perquè així tots plegats cultivem més aquest estimulant art de l’escriptura. Cal escriure bé i sense errades innecessàries. Però cal escriure lliurement, perquè així la llengua es reforça i avança. O sigui que n’estic molt content, d’aquest espai. (
Comentaris
La participació d'ICV-EUiA al govern tripartit presenta problemes de relació amb la societat i amb la pròpia militància. Molts hem hagut de contemplar, estorats, com ICV-EUiA després d'un magnífic resultat electoral (12 diputats a les autonòmiques), era desprovist d'una vicepresidència d'un govern de "tres" pactat entre "dos" (PSC-ERC). Després vingué l'assumpció mai deliberada entre la militància del paquet d'Interior, en detriment d'àrees socials que mai es reclamen. Després la desaparició del sentit polític de la presidència del partit, desdibuixada en un hiperinstitucionalisme governamental lògic però gens operatiu en la projecció del projecte ecosocialista. Enmig queda la jugada de Maragall expulsant Salvador Milà del primer govern. Milà marcava perfil, explicava el sentit ideològic de la seva acció de govern (això no agradava a l'establishment i aquest va pressionar Maragall i, per extensió, a tots els factors sociovergents derivats).
L'arribada de Baltasar, poc sensible als gestos contraproduents (la foto amb el constructor Reyna, davant del pacte d'habitatge, com exemple del que dic), és de domini públic i ara, amb l'aigua, és massa evident: esquitxa ICV-EUiA amb una relació nefasta amb el territori, les institucions, els sectors productius, les plataformes ciutadanes, la comunitat científica.
Cal una dimissió? No pas. Una és poc: Dues! Una dimissió de govern per ser mal gestor. Una altra dimissió de partit, per haver provocat un divorci incalculable entre el que som i el que volem ser.
Voleu més: llegiu-vos l'article de l'amic Martí Rosselló al seu blog: http://www.lacoctelera.com/martirossello