Professionals i voluntaris

Estic molt contenta d’haver treballat uns quants anys de la meva vida a Càritas, que han estat marcats sobretot per la gestió de dues persones: Mn. Ventosa, que quan vaig entrar n’era el director, i la Pilar Malla, que n’era la secretària general i més endavant va substituir Mn. Ventosa.

Era el moment en què els Serveis Socials municipals començaven a desplegar-se amb força i en què hi havia un cert optimisme social, de manera que semblava que les entitats com Càritas acabaríem desapareixent del mapa per sobreres. La realitat ha estat tota una altra, però tot plegat va obligar a reformular l’acció de Càritas. Vaig aprendre que és bo que l'atenció social que es fa des de l'Església combini una atenció professional de qualitat i el suport de voluntariat, amb funcions diferents i complementàries, i hi vaig aprendre també que cal ajustar els projectes socials a les necessitats de la gent i no al revés. I també que els pobres mereixien la millor atenció possible. Això comportava no tant pagar molt els professionals, sinó motivar-los per a la seva feina i no deixar-se temptar per agafar gent sense cap experiència perquè agafessin pràctica a baix cost per a l’empresa, que és el que alguns aconsellaven per abaratir costos. Quant al voluntariat, s’insistia molt en la necessitat de formació perquè duguessin a terme la seva feina amb la màxima qualitat. I és veritat que els voluntaris sovint arriben on no poden arribar els professionals: acollir una persona al barri, fer un bon veïnatge, acompanyar la gent... no es pot pagar i és una tasca importantíssima.

Un altre tema és el finançament. Els convenis laborals de la gent que treballa a les institucions socials eclesials sempre està per sota del que cobren a les Administracions Públiques, cosa que no sempre és bona, perquè hi ha llocs on la gent realment treballa molt en precari i això s’aguanta uns anys, però no gaires. I, bàsicament, Càritas i moltes altres institucions tenen caixes a part dels bisbats i viuen dels donatius que els fa directament la gent i de subvencions. Per tant els diners que l’Estat dóna a l’Església repercuteixen només indirectament en la seva acció social: els locals, la sensibilització que es fa, el reclutament de voluntaris, les campanyes, que no és poc però que no ho és tot ni de bon tros. De fet quan la creueta d’Hisenda era a l’Església o a l’acció social –ara pots posar-la a totes dues- si volies que els diners anessin a parar a Càritas, l’havies de posar a “acció social” i no a “Església”.

I finalment vaig aprendre que la pobresa té causes polítiques i que per tant una manera de lluitar contra les seves causes és la tasca directament política. I per això sóc on sóc.

Comentaris

Silveri Garrell ha dit…
La pobresa te unes causes polítiques, tots hi estem d'acord, però aquestes causes venen de l'interior de les persones, i no de les estructures, es la maldat de la societat humana. D'aqui és dedueix que canviant les estructures poca cosa aconseguirèm i amb el Comunisme recent s'ha demostrat. Això de tirar guitzades contra les estructures de l'Església ho veig ridícul. En tot cas es pot criticar alguna cosa però no tot el conjunt, perque l'Església segons algunes enquestes segueix sent la instituciò a nivell mundial que inspira més confiança, en comparaciò a les demes institucions laiques.
Mercè Solé ha dit…
Home, és que jo penso que la Bona Nova de Jesús és que el Regne de Déu ja és aquí, ara. I que tot i que nosaltres som poca cosa, podem fer que la gent visqui millor i on no arribem nosaltres ja hi arribarà ell. Per a mi véncer el pecat i la mort té aquest sentit...
D'altra banda jo crec que la política té sentit justament per als més pobres: disposar de salut, d'educació, d'una feina digna... depèn de les polítiques que es facin. Potser de vegades no valorem prou el que tenim, que és molt important. Només cal mirar el Tercer Món.
Quant a l'estructura de l'Església em sembla que és tan criticable o no com qualsevol altra estructura humana... Perquè no crec que ningú tingui l'Esperit en exclusiva...
En fi, tampoc no cal que ens posem d'acord. Gràcies pel teu comentari. Mercè