divendres, 19 de febrer de 2016

Dos quilos quatre-cents grams d'història

No exagero gens. El llibre que han escrit Isabel Fargues i  Roser Tey, Sis segles d'assistència hospitalària a Barcelona: de Santa Creu a Sant Pau s'acaba de publicar i pesa això: 2,400 Kg. Té 650 planes i una mida de din-a-4. Certament no és un llibre per llegir al metro, que és el meu saló habitual de lectura.
Dos quilos quatre-cents... i més de 20 anys de recerca en la documentació arxivada a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Jo no he llegit gaire història, però sí que he observat, quan un tema m'ha interessat especialment, que hi ha qui fa història a partir de consultar les fonts de tota mena, i hi ha qui fa història a partir d'interpretar la recerca que han fet els altres (àlias refregits, de vegades!). La recerca de què us parlo, a més de ser rigorosa, s'ha presentat redactada de forma àgil i entenedora per als no iniciats, i degudament contextualitzada en la política i la societat de cada etapa.
Va sorgir amb ganes de conèixer la història de la infermeria, que totes dues autores viuen amb passió, però que ha esdevingut també història de Barcelona, de les seves institucions civils i eclesiàstiques i un bon aparador de les dificultats administratives, polítiques i econòmiques per dur a terme un projecte d'alta volada al llarg dels segles. Llegint-lo t'adones que molts dels tics de les nostres institucions vénen de molt lluny i que això dels vaivens polítics no és nou. El segle XIX n'és una bona mostra. L'altre gran tema de fons és la valoració i atenció de les persones pobres i malaltes, o discapacitades, o amb malalties mentals, o senzillament òrfenes o velles.
He quedat sorpresa de veure el patrimoni de l'Hospital al llarg de la història: des del teatre de la Santa Creu a les entitats "afillades", connectades amb l'Hospital, distribuïdes per la ciutat, i que ara tenen altres destinacions.
En fi, una molt bona feina.
Ara bé, em sap una mica de greu que un llibre d'aquesta qualitat, un veritable llegat per a les professions sanitàries, no hagi merescut una presentació i una difusió com cal. Va ser semipresentat en una conferència -esplèndida- que van fer les autores a l'antiga seu modernista de l'hospital. Em pregunto en quin país vivim quan veig que en aquesta mena de treballs els autors no cobren (ni tan sols les despeses que la recerca els ha causat) i que després l'obra queda mig arraconada. Una tasca d'aquesta mena seria digne de millor fortuna. Perquè això també és memòria històrica, memòria de l'atenció sanitària que els pobres de Barcelona han merescut al llarg de sis-cents anys i història de les persones -mooooltes dones- que n'han tingut cura.
Us el recomano!
PS (Per cert, orgullosa de la meva tieta, he, he)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

He sentit que un va que hi treballava, a recursos humans, va quedar sorprès pel nombre de porters que tenien en nòmina, als immobles de la seva propietat, que són segles de capitalització.
Quant a la historia de la infermeria tu ens saps molt més el que jo aprendré mai.
Totalment d‘acord que al metro cal un format petit, jo en paper sempre, sense mediacions electròniques. Em recordes una histórica del moviment obrer, l’Emma Goldman, jueva, anarquista i feminista, que sempre tenia a mà quelcom per llegir a la garjola.
Que segueixis bé
Manel .

Mercè Solé ha dit...

Gràcies, Manel. Si mai vaig a la garjola, aquest seria un bon llibre per endur-me, sense cap mena de dubte... :)