dimarts, 9 de febrer de 2016

Competir o col·laborar

Dibuix: Montserrat Cabo
Fa dies que mantenim un interessant debat amb en Jordi. Al seu taller fan eleccions per triar representants dels nois i noies en no sé quin consell. M'imagino que d'acord amb els estatuts de la Fundació Caviga, que preveu sistemes de participació dels nois en el seu consell. Ho plantegen com unes eleccions en tota regla: presentació de candidatures, publicitat, debat electoral i eleccions.
En Jordi, que no se'n deixa perdre cap, ha estat delegat i vol continuar sent-ho, per tant es presenta. Em va venir a trobar perquè l'ajudés a buscar eslògans. Es deleix perquè li facin entrevistes, el fotografiïn i es pugui lluir. Així se sent estimat i reconegut.
Reconec que m'incomoda molt tot plegat, perquè ho veig com un trist mirall de la nostra manera de fer, sobretot en la política, i quan en parlo amb en Jordi, em sento tirant-li galledes d'aigua freda, i em sap greu. Però tampoc no semblaria gaire bé animar-lo. De tota manera per sort no em fa gaire cas.
D'una banda em pregunto per què no fan rodar les responsabilitats. La meva experiència és que perquè una associació avanci és molt millor que els serveis (àlias càrrecs) s'exerceixin de manera rotatòria, que no pas que els responsables es perpetuïn. És una bona manera que tothom valori la feina, que se'n senti responsable i que estimi més allò que té entre mans. També ajuda a treballar pel bé comú, més que no pas pel desig individual. De vegades això és difícil, perquè la gent no se sent gaire portada a participar en res que porti feina, però és una bona cosa. També perquè hi ha gent tímida o insegura i que algú els faci confiança els fa avançar.
L'altra qüestió és que basen el debat en les qualitats dels qui es presenten. Per la qual cosa han de fer el possible per "vendre's" perquè la gent els voti, cosa que més aviat estimula la vanitat que una altra cosa. A mi, tot i que sóc ben cregudeta, em costaria força fer-me propaganda així.
Jo li recomanava a en Jordi que pensés quines coses els faria falta al taller, que parlés amb els seus companys, que intentés saber què volien i què esperaven. De seguida em va fer una llista de qüestions que a ell li agradarien, qüestions de diferent pes, però algunes molt importants. En valoro l'esforç de posar-se a pensar, que sempre costa, però no sé si aconsegueixo que entengui què vull dir.
Han sortit cinc candidats per a dues places. Faran un debat i demanaran el vot. I és possible que surti en Jordi: la gent l'estima i el valora. Jo em pregunto: si tenen cinc persones disposades a treballar per al conjunt d'usuaris, ¿no seria millor que totes cinc treballessin permanentment per al taller encara que només dues en fossin portaveus? Em temo, però, que això del guanyar i del perdre pot més i que el treball en equip passa a segon terme.
De fet el taller d'en Jordi funciona en la majoria de coses de forma exemplar. L'únic defecte que els trobo és aquest sentiment permanent de competència mútua. És molt habitual que moltes activitats ben interessants es plantegin en relació a concursos, per exemple. Guanyar sembla molt més important que, senzillament, aprendre, treballar, gaudir. Sospito que això a més té conseqüències una mica perverses: en Jordi s'ha passat moltes hores a la vida escrivint -força bé- pel plaer d'escriure. Des que es presenta a un concurs per a persones discapacitades, n'ha perdut el gust perquè no guanya. Jo li dic que això dels concursos no és gaire important i que sovint els premis tenen molt d'atzar. Que l'important és aprendre a expressar el que un porta a dins cada cop millor. Però l'argument no ven.
Reconec que potser no hauria de fer en Jordi víctima de les meves frustracions. Però, caram, si tendim a treure ferro a la seva discapacitat, també deu estar bé no donar-los peixet en tot. Em sento esgarriacries.