La copa i el vi

Cap de setmana d'iniciacio al desert, amb Els Amics del Desert de Barcelona i Pablo d'Ors, autor de la Biografia del silenci. Un regal immens que no sé si us sabré ni tan sols evocar.

Fa temps que, per la confluència de les activitats fetes al santuari del Miracle, la lectura de la Biografia del silenci (regal pòstum d'en Ramon C.), i el meu propi col·lapse personal (social i eclesial), vaig veient que em convé buidar-me, callar, escoltar i en cert sentit, recomençar.

A la trobada érem una trentena de persones, majoria dones, de procedències ben diverses i el mestre D'Ors. Dic el mestre amb una certa reverència, perquè la veritat és que he quedat impressionada de la seva capacitat pedagògica, de la seva acollida i atenció a les persones i, és clar, del contingut d'allò que ens ha anat exposant, preparat de forma meticulosa. I no ha estat només ell el bon acollidor: l'organització de tot el recés ha estat modèlica, tenint en compte les necessitats de cadascú. Aquella mena d'organització que, perquè funciona, no es nota: tot encaixa, senzillament.

Ha estat una trobada d'un cert impacte emocional.

En primer lloc, perquè fer silenci amb d'altres persones, per desconegudes que siguin, acaba creant uns vincles de comunió importantíssims, per damunt d'idees, sentiments, formes de ser. I sembla que tot plegat inspira: hauríeu d'haver vist la posta en comú final. La capacitat d'expressar coses ben difícils de dir habitualment -parlem no pas de l'abstracció sinó de l'inefable- superava tota expectativa.

Per a mi la cosa tenia alguns components de dificultat: no callo ni sota l'aigua (literal: a la piscina ens fan parlar sota l'aigua :)), estic enganxada al mòbil, no sé viure sense un llibre a la mà, practico la dispersió activa i em perdo dins l'activisme. En cert sentit, el rendiment i l'eficàcia han estat sempre el meu motor contra la mandra fins a l'esgotament. Al desert de Cornellà, aquest cap de setmana he aconseguit desconnectar-me, he aconseguit estar-me quieta, recitar el mantra aconsellat, posar les mans en la posició recomanada, mantenir l'esquena dreta, i encara he après el valor dels gestos (això em costa molt, sempre).

Ahir vam compartir una nova experiència: la benedicció mútua. Beneir tothom, persona a persona,  amb la imposició de les mans, el senyal de la creu i de la llum (no té sentit venerar la creu si no pensem que porta a la llum, D'Ors dixit) i la fòrmula "En nom del pare, del fill i de l'esperit sant". Els no cristians expressaven el desig d'energia per recórrer el camí que porta a la font, que, de fet, ve a ser el mateix. Es tracta de desitjar el millor per al veí/veïna, aportant-hi tot el que som i el que tenim, utilitzant unes mans que fem servir tantes vegades per a expressar l'amistat, l'acollida, l'afecte. Un gest universal, el de la imposició de les mans, del qual els capellans no en tenen el copyright i que va resultar impactant. Alguns i algunes (em temo que jo, per exemple), agafaven el cap del veí com si fos un meló al mercat, però la veritat és que va estar bé. Una benedicció que es pot expressar de moltes altres maneres a la vida quotidiana, senzillament desitjant el bé i no malparlant de ningú.

Una altra qüestió especial ha estat aquest idea (en el meu cas, encara idea i no experiència) que el patiment s'ha de travessar, s'ha de poder mirar una i altra vegada. Fa mal, però és l'única manera de curar segons quines ferides i d'alliberar-se dels desitjos de venjança.  Intueixo que és veritat.

Hem descobert també una nova manera de llegir l'evangeli, molt personalitzada, que et feia sentir que allò anava per tu, realment. La paràbola del Fill Pròdig ha ressonat com mai.Una lectura mística de l'Evangeli que m'ha resultat novedosa i que no substitueix, sinó que aprofundeix.

Ha sortit la necessitat d'occident d'arrelar-se de nou a la seva pròpia tradició, una tradició, la del cristianisme, que s'adreça a tothom, que té una clara vocació inclusiva (encara que molts l'apliquen de forma excloent). Francament, la majoria d'activitat d'Església que conec s'adreça a si mateixa, en canvi en aquesta els assistents teníem en comú que no hi havia un rebuig al cristianisme, però el grau d'adhesió expressada a l'Evangeli era molt divers: des de religioses a persones que es declaraven agnòstiques. De fet, vam començar parlant de copes i de vi: la copa és la religió; el vi, l'espiritualitat. Tant és la copa si porta a beure el vi. Doncs això.

En fi, un camí engrescador que voldria encetar. El meu grup de revisió de vida, que em coneixen prou bé, em diuen que no m'hi acaben de veure. Jo no ho sé, però m'agradaria, tot i que la meditació sempre m'ha desvetllat molts prejudicis. Em semblava una forma de fugida, allunyada dels pobres.  Pablo d'Ors diu que la prova del cotó de la meditació és la compassió i que el desert és autèntic si genera caritat. Tant de bo. Desitgeu-me encert i constància. Em faran falta. I deixar de mirar-me el melic.