dissabte, 30 de gener de 2016

El meu turó màgic

Aquesta setmana passada he començat la rehabilitació del meu peu. M'atenen des de la mutualitat laboral (Umivale), perquè el meu es considera un accident in itinere. I ho fan des de Barcelona. Cada dia m'envien un taxi a Viladecans d'anada i de tornada. No sé si és la millor manera d'optimitzar recursos, però certament em sento molt ben atesa, tant pels professionals (que a mi em semblen excel·lents) com per l'ambient entre els meus companys de penes.
Fa gràcia perquè des del primer dia em vaig sentir com si fos al Davos de La muntanya màgica. I ho dic perquè vaig tenir una sensació de dejà vu que al final vaig aconseguir identificar amb l'atmosfera que va crear en mi la lectura, ja fa molts anys, d'aquesta obra mestra de Thomas Mann. En lloc de tuberculosos, hi ha un mostruari de trencaments per un lloc o altre. És com un acollidor microcosmos, on cada dia passem un parell d'horetes. Tots som en una sala no gaire gran. Els mes antics ja funcionen sols: posen en marxa aquells aparells electrònics que em semblen tan misteriosos, juguen amb plastilina, pilotes, barres... Ambient més aviat silenciós, agradable, amb diversos grups de conversa: a primera hora toca cinema (amb tendència a comentar pel·lícules dels anys 60 i 70), un tema més aviat masculí. El pa i la seva qualitat ha ocupat espai: tenim dos forners entre nosaltres, que estimen amb passió el seu ofici i que es deleixen per tornar-hi. La majoria dels meus companys, com jo mateixa, ja tenim una certa edat. Comentem l'esvoranc que existeix entre els qui portem 40 anys o més cotitzant i els joves que s'hi posen a una edat en què nosaltres ja portàvem deu o quinze anys de feina estable. De fet la més jove de nosaltres va patir un accident laboral, però és en atur, perquè el seu contracte es va acabar.
Jo em sento privilegiada, perquè no pateixo els dolors que veig en alguns. Hi ha qui haurà de tornar a treballar amb dolor i amb la incertesa de si l'empresa li permetrà accedir a una feina on no hagi de traginar tantes coses i tant de pes. Les feines de les dones són dures: cadena de muntatge, peixatera en un centre comercial (no havia pensat mai en la quantitat de força que es necessita per pelar un rap!), cambrera de pisos, caixera de super, encarregada de la neteja... Feines totes elles imprescindibles, poc considerades, i que provoquen lesions traumatològiques importants.
Tot plegat funciona com una mena de grup d'ajuda mútua, reforçat per un fisioterapeuta sempre de bon humor, que no fa pas gaire va patir un accident i va haver de passar, en el mateix centre on treballa, per l'experiència dels seus clients. Diu que li va servir per saber que hi ha dolors que són indescriptibles i per aprendre a caminar (mai millor dit!) al ritme de la gent.
Hi ha encara un altre element de cohesió: el grup de taxistes, que, és clar, es van repetint. T'expliquen la història de l'un i de l'altre: d'aquell senyor de Sant Celoni que va caure d'una bastida i cada dia l'anaven a buscar a casa seva per portar-lo a recuperació, amb greus lesions a l'esquena; et pregunten per aquella dona que fa dies que no veuen però que saben que recentment es va operar. La més antiga de les meves companyes, que porta un any de baixa i ha patit tres operacions, coneix no només els taxistes, sinó el funcionament de l'empresa sencera. Crec que a hores d'ara ja la podria dirigir ella!
Històries breus, històries del món laboral on cal més esforç físic, històries de malaltia. Quan estàs "en guaret", lluny de la rutina habitual, són el teu món. M'agrada molt. Em sento afortunada de pertànyer al col·lectiu de dones treballadores.