diumenge, 24 de gener de 2016

Acompanyament



Fa dies que dono voltes a una entrada que m'ha semblat molt interessant del blog d'en Sergi d'Assís sobre l'acompanyament. D'una banda m'ha connectat amb els meus inicis cristians, quan els consiliaris ens portaven cap a aquest acompanyament, del qual vaig aprendre molt i que es va acabar a mesura que els consiliaris van anar adquirint altres responsabilitats, des de les quals era impossible continuar amb aquesta tasca, i a mesura que jo mateixa vaig ser més capaç de volar sola. O m'ho creia.
Certament va bé que algú faci de mirall. Només pel fet d'intentar formular a un altre les coses que et passen i que t'importen el panorama sol aclarir-se. Més encara si l'altre no intenta conduir-te, sinó escoltar-te amb molt de respecte i anar-te recordant que Déu t'estima tal i com ets, que no hi ha engany. Part d'aquest tema de vegades passava pel sagrament de la reconciliació, que funcionava sense gaires rituals pel mig, però que esdevenia una festa i que per a mi tenia els seu sentit.
Durant molt de temps, tota aquesta experiència va passar a segon terme: se suposa que has madurat (?), i tenia mala consciència, la sensació d'haver abusat del recurs i d'haver-me'n fet massa depenent. Com si fos incapaç de prendre decisions o com si hi posés una càrrega emotiva desmesurada o poc convenient. Altres coses van anar omplint el buit: més feina, una teràpia psicològica durant uns anys, l'aprenentatge i la pràctica del treball social (en mi més teòric que pràctic), la parella, els amics... De fet entre la revisió de vida, els espais de silenci a Cadins o a Puiggraciós, els exercicis a la vida quotidiana he anat vivint feliç i en plenitud.
De la reconciliació-penitència, me n'ha quedat una mena de perplexitat. En l'ambient progre en què em moc, sembla que això estigui fora de lloc i no en parlem mai. He arribat a la conclusió que és un tema tabú. De fet un jesuïta que m'havia acompanyat durant uns exercicis a la vida quotidiana (gran, gran, experiència!) em comentava que la penitència té sentit quan realment en fas una de molt grossa. Jo, malgrat la meva proverbial agressivitat, encara no he mort ningú, però de vegades sí que m'agradaria retrobar un sentit de perdó i de festa a la meva vida, perquè de misèries en tinc -com tothom- i de vegades són una càrrega feixuga. El tema és que no m'agrada gens tampoc com aquest sagrament es planteja a la vida diocesana: confessar-te en aquella postura i amb aquell xiuxiueig, procurant que no et vegin ni la cara no em diu res. Les celebracions comunitàries, on pots dir una cosa simbòlica o un reguitzell de coses a tota velocitat, em fan la sensació de coitus interruptus. Si hem de dir els pecats, a mi m'agradaria que algú els escoltés, i si fos algú que em conegués i sapigués per tant on cal apretar, també. Jo crec que Déu es fa present quan hi ha una trobada real entre la gent, no quan és un tràmit burocràtic. I em sembla que l'Església massa sovint ho fa així.
Fa pocs anys vaig fer algun intent de reprendre una relació d'acompanyament, però no m'ha sortit bé, cosa que sempre costa d'entomar. Alguns van tan atabalats que no ho poden assumir. Tenen altres prioritats i ho entenc. En el panorama actual sembla abusiu reclamar espais individuals. De fet observo que alguns mestres espirituals de famílies diverses es curen en salut dient d'entrada que ells no fan acompanyaments. Deu ser la por, que entenc, que uns quants (sobretot unes quantes) els caiguem a sobre. Una por que té el seu reflex en la meva por que en segons quins ambients l'acompanyament es torni sectarisme.
De fet, avui, els amics i fins i tot aquest blog em fan de mirall. Em sento estimada i acompanyada, encara que sigui en un altre sentit. Però trobo que estaria bé replantejar-s'ho a la vida de les comunitats cristianes. Costa, però. Consti que amb aquest post d'avui gairebé em sento despullada. Però hi ha confiança :).

5 comentaris:

Sergi d'Assís ha dit...

M'ha encantat el teu escrit! Gràcies

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Molt agraït per la sinceritat que hi ha darrera les teves paraules.

Potser és el primer cop que llegeixo que una cristiana progre reclami una relació "face to face" pel que fa al sagrament de la reconciliació (tu en dius "acompanyament"i també en podríem dir "paternitat espiritual", concepte tan propi de la tradició monàstica), i no pas aquestes celebracions comunitàries, que si no es cuiden prou, poden esdevenir en el fons també una altra manera de passar el tràmit sense massa tràngols.

Jo em confesso orfe del sagrament de la reconciliació, i penso que és un senyal que a la nostra soferta església passen davant les coses importants de cara a l'aparador i deixe'm caure pel camí recursos que podrien ajudar a viure més a fons la vida i la fe que tot sigui dit de passada se suposa que ambdues haurien d'anar una mica aparionades i no cadascuna per la seva banda.

Mercè Solé ha dit...

Gràcies a tu, Sergi!
Sí, Jordi, ja veus. Potser és que ja no em queda gaire progressia dins (he, he). I això de la penitència, és que em sembla que està mal resolt i que s'ha ideologitzat, de manera que és intocable per ningú. Amb el temps es resoldrà. Tampoc no cal obsessionar-s'hi, oi?

Anònim ha dit...

Segur que recordes la carta als Hebreeus, 5:

. 2 I és capaç de ser indulgent amb els qui pequen per ignorància o per error, ja que ell mateix experimenta per totes bandes la feblesa. 3 Per això ha d'oferir sacrificis pels seus propis pecats igual que pels pecats del poble.

Es refereix al sacerdot, però pot aplicar-se a l’acompanyant i l’acompanyat; potser la relació és simètrica o, millor, d’amor en cert sentit. En tot cas, tu també fas d’acompanyant.
Manel, de Badalona

Mercè Solé ha dit...

És ben veritat que ens acompanyem mútuament, de forma explícita... o implícita, oi? Gràcies, Manel