Al futbol, amb l'Antoni Puigverd

Doncs sí. Ahir vaig acompanyar en Jordi al futbol. Quatre entitats de discapacitats del Baix Llobregat feien un petit torneig: Adisga, Asdivi, Tots som santboians i l'escola d'educació especial Maria Felip. Reconec que vaig haver de superar moltes mandres per anar-hi, i em vaig alegrar d'haver-ho fet.
Encara que cada dia sóc una mica més conscient de la meva mesquinesa. Acompanyar en Jordi a tots els serveis sanitaris i socials que toca sempre ho he considerat una obligació. Acompanyar-lo a les activitats de lleure sempre em costa més i està supeditat a no tenir cap feina urgent de les mil en què a casa estem embolicats. I en aquest sentit tinc mala consciència de no fer-me prou amb la gent d'Asdivi (l'esplai) i de Caviga (l'associació de familiars del taller). Hi col·laboro en algunes coses, em cauen bé, sento una admiració gran i sincera pels monitors d'Asdivi, que fan una feina de voluntariat excel·lent, però continua costant-me dedicar-los l'atenció que mereixen. L'altre dia van haver de suspendre una "Pachimo" (una activitat de "padres, chicos y monitores"), bàsicament perquè els pares, mares i cunyades en el fons estem contents que ens cuidin els nostres familiars, però ens costa més implicar-nos-hi i només hi havia dues famílies apuntades. Em va saber greu. Sé molt bé què vol dir preparar una cosa amb ganes i que la gent no s'hi apunti.
Atribueixo a les meves anades al Miracle i al meu grup de revisió de vida el fet d'haver-me anat estovant i obrint una mica més: en Jordi és força autònom, però no sap moure's en transport públic i es desorienta fàcilment. De manera que de tant en tant l'acompanyem a veure alguna de les seves nòvies, a veure algun espectacle que li fa il·lusió, o a algunes activitats de l'esplai o del taller fora d'hores. A mi sempre em costa i d'entrada rondino. Val a dir que l'autonomia d'en Jordi de vegades és un bon pretext, també és bo que allò que pot fer sol ho faci sol. Encara hi ha un altre factor, que és que els pares i mares no actuen com els germans i cunyades: són molt més proteccionistes i de vegades van permanentment enganxats als seus fills i filles. M'ho deia una mare: "no lo entiendes porque no llevas su sangre". I deu tenir raó, però cadascú ha de fer el seu paper i, en qualsevol cas, cal fer-los autònoms i no depenents.
Diumenge, però, em vaig fer conscient de la il·lu que li feia el partit i poder lluir-se davant d'algú de casa. La veritat és que en Jordi en acció té el seu punt. Li agrada tant fer de porter-que-es-tira-per-terra que de vegades s'oblida d'agafar la pilota. Però va fer un bon paper i en un dels partits el seu equip va guanyar per 7 a 0. Em vaig alegrar d'haver-li regalat pels seus 50 anys l'equipació de porter de futbol i, com el qui diu, de viure amb un Messi viladecanenc que no fa xuts sinó parades, però que sembla que manté l'autoestima al mateix nivell que el del Barça.
També em vaig alegrar del torneig en si mateix. L'alegria dels protagonistes, que a més ho viuen amb més ganes de jugar que no pas de competir, val un imperi. I em vaig alegrar que Gavà tingués unes instal·lacions com les de can Tintorer i que els nostres nois les puguin gaudir. 
Em va fer gràcia veure com, malgrat les seves dificultats per jugar, tots tenien tan assimilats els rituals del futbol, gestos i paraules.
Jo, però, hi vaig anar ben acompanyada: estic llegint un llibre fantàstic, d'Antoni Puigverd: La finestra discreta, molt acuradament editat i molt, molt ben escrit, amb una gran delicadesa. Veia el futbol, era allí, però de tant en tant llegia alguna plana del Puigverd. I així em sentia on havia de ser... però ben acompanyada. És un llibre estimulant, on trobo la referència a moltes coses que per a mi també són molt estimades. Llegir-lo és un cert viatge interior per indrets de la vida i de la cultura, amb serenor i una mirada que recull tots els matisos. M'encanta.


Comentaris